La serp de corall i els pirates

Els colors vermell, negre, groc i blanc en el món dels animals animats anuncien perill. Els animals que vesteixen aquests colors indiquen als seus possibles depredadors que són tòxics. Hi ha molts animals que utilitzen aquesta estratègia defensiva per dissuadir els atacants: algunes granotes de l’Amèrica del Sud, determinades papallones, les marietes, les mofetes, les vespes, la serp de corall, etc... Aquest sistema de comunicació beneficia tan l’emissor del missatge -presa-, que s’estalvia ser devorat, com el receptor -predador-, que s’estalvia una intoxicació. Però tot sistema de comunicació té la pega que pot ser explotat per tercers. Només cal conèixer la increïble gesta de l’espia català Joan Pujol, durant la Segona Guerra Mundial, perquè ens n’acabem de convèncer. Hi ha una espècie de serp que s’aprofita de la fama de la toxicitat de la serp de corall. Aquesta falsa serp de corall imita el patró de colors de l’autèntica per no ser depredada i, a més a més, s’estalvia el cost d’haver de produir substàncies tòxiques. És, sens dubte, un estil de vida paràsit però exitós. Com que aquest modus vivendi funciona, la població de serps impostores tindrà tendència a augmentar. Aquest fet, però, perjudicarà les serps autèntiques i els seus potencials depredadors. Aquests últims acabaran cruspint-se alguna serp falsa sense patir conseqüències negatives i deixaran de percebre els senyals d’advertència com a senyals fiables. El sistema de comunicació que s’havia establert trontolla i les serps que fan publicitat honesta, les autèntiques, tornaran a ser víctimes d’atacs. Però si la població de serps que enganyen creix molt, els depredadors acaben distingint entre les autèntiques i les imitadores. És per això que la proporció de serps de coralls falses té un sostre. Al llarg del temps, la proporció de serps de corall autèntiques i la proporció de les impostores s’estabilitza. Però en aquest punt d’equilibri, el nombre de serps autèntiques sempre serà més elevat que el de les serps aprofitades.

Un altre cas molt interessant en què les freqüències s’estabilitzen és en el tipus de comportament que adopten les gavines. Hi ha gavines que són pescadores i n’hi ha d’altres que són pirates, és a dir, que es dediquen a robar el menjar de les pescadores. Si imaginem una població en què tothom és pirata i ningú pesca cap peix, el sistema no és viable. Els pirates es moririen de gana perquè no hi hauria peix per robar. Si existís un sol individu que es dediqués a la pesca, encara que fos piratejat, les coses li anirien millor que a la resta. Aleshores la població formada, exclusivament, per pirates aniria disminuint, ja que la selecció natural afavoriria la pesca i els pescadors honestos augmentarien. Augmentarien fins al punt en què surt a compte ser pirata. Si tothom fos un honest pescador, ser pirata seria un xollo. Per tant, la selecció natural afavoriria ser pirata i la freqüència de pirates augmentaria. Augmentaria fins al punt en què no compensa ser-ho i és preferible dedicar-se a la pesca. Hi ha un punt d’equilibri en què els percentatges d’honestos pescadors i pirates s’estabilitzen en funció de variables com el menjar disponible, etc. Hipotèticament, l’equilibri podria trobar-se en 20% de pirates i 80% de pescadors honestos. De fet, el que succeiria a la realitat és que cada individu destinaria el 20% del temps a fer de pirata i el 80% de pescador, però matemàticament és el mateix.

Cadascú és lliure de fer extrapolacions de l’anècdota o no fer-ne cap.

El consell: Quan sonen les alarmes

Si anem conduint i s’encén la llum de l’oli tots tenim molt clar que és un senyal d’avís que no podem ignorar. Si no ho fem, ens podem quedar sense cotxe. Amb el gos passa el mateix. El senyal en aquest cas és el grunyit. Compte perquè hi ha un grunyit que és de joc, no em refereixo a aquest. El grunyit que cal prendre’s seriosament es dóna en els següents contextos: quan algú intenta acostar-s’hi o tocar el gos quan té un objecte o està menjant, quan ens acostem al seu jaç, quan se’l desperta, quan se l’intenta raspallar o, simplement, quan s’actua en contra dels seus interessos. Cal l’ajuda d’un professional.