25/08/2016

Català amb bolquers: “Jo tampoc li he dit que no”

2 min

Com que són dues des del principi, a casa nostra hem hagut de superar si us plau per força els problemes d’impaciència típics dels primers anys. Hi ha coses que es poden fer alhora: donar - los els purés amb una cullera ara una ara l’altra és fantàstic, molt pràctic i equitatiu al màxim. No hi ha mai raons. Però algunes coses volen un ordre. “Vull veure què hi ha per sopar”, et diu l’Helena mentre tens l’olla al foc. La puges a coll. “Ara la Joana”. Sí, ara l’altra. “Vull aigua”. I, quan una encara no ha acabat la frase, l’altra ja diu “Jo també”. “Tinc caca”. “Jo també”. Sí, sempre de dos en dos.

Potser elles, pel fet de ser dues, han après més aviat a dir “Jo també” i “Jo tampoc”, tot i que en alguns casos aquests adverbis encara les traeixen. Si venim d’una frase afirmativa, la cosa és fàcil. El també funciona sempre. “Tinc gana”. “Jo també”. Clar com l’aigua. I sembla que si la frase és negativa, tampoc no pot fallar. “No tinc set”. “Jo tampoc”. Però, esclar, de vegades la partícula negativa no és a l’oració principal i això despista. “Jo li he dit que no volia un petó”, va assegurar l’Helena un dia que estava enfadada amb el món i no s’havia volgut acomiadar com déu mana de l’àvia. “Jo tampoc li he dit que no”, la va reconfortar la Joana. Sempre fan pinya.

Lligant el tampoc al no ja s’endinsen en el dilema de les dobles negacions, un tema que ha fet córrer rius de tinta. En català tant podem dir “Ell tampoc no vindrà” com “Ell tampoc vindrà”. I passa el mateix amb cap, gens, enlloc, mai, ningú... Malgrat que en el registre formal recomana fer la doble negació, la normativa avala les dues possibilitats. De vegades, i prou que ho sabem a casa nostra, dues és millor que una.

stats