Cartografiesignotes.catImaginem-nos davant d’un platet d’olives de Kalamata, una mica de formatge de cabra i remenant una copa de vi negre local fent veure que som uns experts enòlegs. Tot això en un vespre d’un país estranger, veient com s’amaga el sol pel mar des de la nostra taula d’un poc concorregut restaurant. Perfecte, no?
Només hi ha una cosa que podria esguerrar aquesta màgia: que s’assegui una parella de catalans a la taula del costat. I és que alguns som d’aquells viatgers una mica esnobs que ens fa ràbia compartir aquests moments de gaudi místic amb paisans nostres. Sembla com si ens prenguessin l’exclusivitat. Això sí, ens cau la baba en descobrir qualsevol reminiscència de la nostra cultura en les tradicions, art, llengua o cuina del lloc que visitem. Ho comentem, en fem fotos per a Instagram, ho anotem i mirem que ens quedi ben gravat per explicar-ho com a anècdota de viatge en tornar a la feina.
La cocatedral de Sant Joan és un dels llocs que fan les delícies per a tota aquesta colla de viatgers repel·lents, i per gaudir-ne haurem d’anar a La Valletta, capital de l’estat de Malta. Aquest arxipèlag és ben bé el melic de la Mediterrània. Recórrer les seves tres illes no és una cosa que tregui la son. La poca vegetació que hi creix li dóna un aspecte semiàrid, més propi de l’Àfrica que d’Europa, i un litoral ple de roques, amb comptades platges, tampoc és que ho acabi d’arreglar. Malgrat tot, no li falten visitants, ja sigui per aprendre anglès, per banyar-se amb sandàlies o per dominar la Mediterrània. Aquest és el cas dels cavallers de l’orde de Sant Joan, hereus dels monjos guerrers que van defensar Terra Santa a l’Edat Mitjana i que al segle XVI, durant prop de tres-cents anys, la van triar com a seu. Bé, podem dir que la van llogar a perpetuïtat a l’emperador Carles I a canvi d’un falcó a l’any. Sí, sí, com ho sentiu, un ocell. És tan maca l’anècdota que, més tard, es va portar a una novel·la i, d’aquesta, a una pel·lícula protagonitzada per Humphrey Bogart.
Però tornem als cavallers. Isolats i assetjats pels enemics van sobreviure, i molt sobradament, com veurem, dedicant-se al cors d’embarcacions musulmanes. Tan bé els va anar la cosa que van voltar la seva capital de muralles inexpugnables i fins i tot van comprar illes al Carib, i no per motius fiscals. Els més notables d’entre ells es van enterrar luxosament a dins de la catedral de què parlàvem. L’interior conté les tombes de desenes de cavallers vinguts de tots els racons d’Europa. Les seves làpides folren completament el terra de la nau central, i generen un mosaic barroc de marbres de colors que, al meu entendre, és una de les obres més maques de la cristiandat. Les diferents capelles laterals estan dedicades a cadascuna de les llengües o nacions de l’orde: França, Provença, Itàlia, Anglaterra, Alemanya... En un lloc preeminent, a la dreta de l’altar, podem veure la capella de l’Aragó, amb els monuments funeraris més reeixits de tot el conjunt. És en aquest moment en què la nostra càmera treu fum, ja que, sota la protecció d’un oli que representa sant Jordi, descansen els mestres de l’orde Rafael Cotoner, Nicolás Cotoner i Ramon de Perellós i de Rocafull. A alguns fins i tot els cau la llagrimeta pensant que aquests compatriotes van saquejar Orà o van capturar estols de galeres tunisenques renegant en llengua catalana, orgull patri una mica patètic. Però, per sobre de tot, no ens entretenim gaire en la visita, no sigui que aquest panteó patri a l’estranger acabi atraient altres catalans al costat nostre, que no sabeu com talla el rotllo això.
