Català, televisiu i homosexual: una intersecció que fascina
Un seriós contendent a titular del mes és aquest amb què el portal Vanitatis quedava ben descansat: “De Sandra Barneda a Jorge Javier Vázquez, l’orgull català envaeix la televisió”. A partir del tuit en què Toni Cruanyes anunciava que ell i el seu marit acabaven de ser pares, aquesta web sobre famosos queda fascinada pel fet que “ja són quatre els periodistes catalans i homosexuals que treballen a la televisió”, tal com diu en el subtítol. Evidentment, d’homosexuals televisius catalans n’hi ha molts més de quatre: el que passa és que alguns, senzillament, no han fet pública la seva orientació sexual i d’altres, també senzillament, sí que l’han explicat però no treballen a primera línia com els casos que esmenta Vanitatis. Al text hi ha perles com aquesta: “Català, homosexual i treballa a la televisió. Unes qualitats que, casualment, el Toni comparteix amb tres companys de professió”. A veure [inseriu aquí un sospir], que entre els centenars de persones que apareixen a la televisió n’hi hagi de catalans no és casual, sinó simple estadística. I que algunes d’aquestes persones siguin homosexuals, també. Per no dir que, en realitat, la intersecció catalans/homosexuals no aporta res mínimament instructiu. És tan estèril com creuar “saragossans” i “fans de The Cure” o bé “rossos” i “que mengen cupcakes d’Oreo”.
Més enllà de la nyapitud general de l’article -i de l’ús desafortunat del verb envaeix - el principal problema continua sent la singularització d’una cosa que hauríem de tenir ja normalitzada com és l’homosexualitat. La gràcia d’escriure coses com “la primera dona que” és confiar que “la segona dona que” arribi aviat i deixi de ser notícia. El mateix passa amb “el quart homosexual que”. Fins i tot si resulta que, a sobre, és català.
