Quan estudiava periodisme, un dels textos que més em va impressionar és aquest paràgraf del llibre d’estil d’ El País. Era l’any 1992 i el diari conservava una aura de prestigi que em temo que s’ha anat diluint l’última dècada. El fragment deia això: “Els redactors del diari no han de fer el buit a un personatge o una institució només perquè hagin tingut problemes per cobrir una determinada notícia. El dret a la informació és sobretot del lector, no del periodista. Si es troben traves, se superen; si aquestes traves afegeixen informació, s’expliquen; si no és així, s’aguanten. Les columnes del diari no existeixen perquè el redactor desfogui els seus humors, per justificats que siguin”. Em semblava que no es podia dir més en menys espai. I m’agradava el perfil que es pintava del periodista: algú tenaç però abnegat, capaç d’entomar els cops sense perdre les maneres, com els personatges de Chandler. Ja ho veuen: tenia el cap ple de pardals.
Aquest paràgraf m’ha vingut al cap amb tota la polèmica per l’esbroncada de Pablo Iglesias a un periodista d’ El Mundo, a qui venia a acusar d’inventar-se notícies per poder prosperar en el seu diari. El Mundo ho va convertir en tema destacat de portada i La Razón, El País i El Periódico també s’hi van abonar en primera pàgina. A mi la visió d’Iglesias & Co. sobre els mitjans de comunicació em fa feredat i em remet a règims poc saludables. I certament es va equivocar en el fons i la forma. Però l’assumpte, encara que eloqüent, té una transcendència molt limitada que, al meu parer, no justifica una portada. La llibertat de premsa no està amenaçada per aquesta esbravada i l’excés de gesticulació d’alguns diaris pot ser vist com a corporativisme. O encara pitjor, com a simple politiqueig.
