Dues maneres de trinxar el dimitit fiscal Torres-Dulce
El fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, ha dimitit, i la premsa ha tendit a reconèixer-li la seva lluita per defensar la independència de l’estament que representava. Les dues (previsibles) excepcions han sigut l’ Abc i La Razón. Els dos diaris coincidien a criticar-lo, però cadascun procedia a fer-ho aplicant una metodologia pròpia.
A l’ Abc passava una cosa curiosa. La portada era dura amb ell (“Torres-Dulce se’n va sense esperar que els fiscals imputin Mas”) i també l’editorial (“El seu problema mai ha sigut la intromissió del govern de Rajoy, sinó la seva falta de caràcter per exercir el principi de jerarquia en el si del ministeri públic”). Però dos columnistes -David Gistau i Ignacio Camacho- contradeien obertament aquesta interpretació i consignaven les pressions de Moncloa. L’estratègia de La Razón, en canvi, passava per no denigrar-lo però repetir fins a l’extenuació que marxava “per motius personals”. Fins a cinc cops ho escrivien a l’article principal. I a l’editorial insistien en les qüestions personals, que, oh sorpresa, no aclarien quines són. La Razón també patia una contradicció interna. La portada deia que va prendre la decisió aquest cap de setmana, però Martín Prieto assegurava en una columna que no, que va fer-ho abans de la querella contra Mas, la qual cosa el fa quedar bé i, alhora, espolsa responsabilitats monclovites.
(Coda. Seguint amb el que escrivia ahir sobre el problema de les metàfores recurrents, uns quants mitjans -com ara El Economista, El Punt Avui i Periodista Digital- no es van poder resistir a titulars com “ El trago más amargo de Torres-Dulce ” i variants similars. I encara sort que ningú s’ha atrevit amb “El fiscal más salao ”. Però tot arribarà.)
