El cop de puny papal, entre la justificació i l’exageració
Francesc va posar a prova aquesta setmana el dogma de la infal·libilitat papal quan va deixar anar una frase inquietant. “Si el doctor Gasbarri [un membre de la seva comitiva] diu una mala paraula de la meva mare, aleshores pot esperar un cop de puny. És normal!” La premsa ha digerit de manera molt diversa aquesta frase. A La Vanguardia, per exemple, la frase apareixia al quart paràgraf d’una crònica i els tres anteriors preparaven el terreny, recordant que parlava en un context informal i d’espontaneïtat, fins i tot de broma. A El País, en canvi, la feien obrir portada: “Si insulta la meva mare pot esperar un cop de puny”. Li falta context, d’acord, però no deixa de justificar la violència física com a resposta a la verbal. Mala cosa: és una relliscada impròpia d’algú amb una summa habilitat -amb perdó per l’acudit- per a la photo opportunity o la declaració afinada. I l’espontaneïtat no és excusa, al contrari: revela la sinceritat de la frase, com se sol dir dels nens i dels embriacs. Ara, hi havia qui es passava de frenada, com Federico Jiménez Losantos aquest dilluns a El Mundo, que titllava el Papa de “vulgar esbirro peronista, que no s’ha identificat amb les víctimes de l’islamisme, sinó que ha explicat les raons dels seus assassins”. I ho aprofitava per deixar lliscar una miqueta d’islamofòbia encoberta: “Ha preferit identificar-se amb Khomeini més que amb Ratzinger, l’últim gran teòleg que va defensar la superioritat moral de la fe catòlica”. Losantos unchained : seria interessant veure com s’hauria expressat, el locutor, si els bisbes no l’haguessin foragitat de la Cope.
En tot cas, jo vigilaria si fos Losantos, glups. Que el Papa acaba de deixar clar que no és precisament dels que paren l’altra cristiana galta.