La incapacitat de concedir un empat en la qüestió cubana
La simetria d’una encaixada de mans està pensada per suggerir igualtat entre els dos que hi presten els metacarps. Però els editors gràfics tenen recursos per trencar aquesta teòrica igualtat. La fotografia del give me five diplomàtic entre Obama i Castro copava la majoria de portades i la imatge més recurrent era una en què havien enganxat el líder cubà amb el cap abaixat. Devia ser una dècima de segon -Obama li treu pam i mig d’alçada- però va ser suficient per cristal·litzar el moment i suggerir submissió en el lector. La Vanguardia, per exemple, treia una foto més equilibrada. Però l’estampa del cap cot apareixia a El País, El Mundo i l’ Abc, tres diaris arrenglerats en aquesta qüestió. Ho evidenciaven els titulars: “Raúl Castro es rendeix davant d’Obama: «És un home honest»” ( La Razón ) o “L’incipient canvi que arriba a Cuba des dels EUA” ( Abc ). Uns titulars que vacil·laven entre minimitzar l’assumpte -mentre que els de La Vanguardia, El Periódico o l’ARA parlaven de “nova era”- i presentar-ho com una rendició cubana. El peu sobre el cadàver del lleó amb què es fa retratar el caçador.
És la incapacitat de concedir l’empat en un afer tan polaritzat. Tos dos líders estenen la mà sabent que en paguen un preu: Obama ha de reconèixer l’arxienemic i els Castro necessiten la fi del bloqueig davant la greu situació econòmica, ara que no tenen el petroli barat de Veneçuela. Si hi ha una victòria moral (pírrica) diria que és la dels Castro. Per liberticida que sigui el seu règim, han aconseguit resistir -perdent-hi bous i esquelles- la pressió de la força imperial. El poc entusiasme cubà, però, es feia evident en l’inefable diari oficial Granma, que evitava parlar d’Obama als titulars i relegava la reunió bilateral al vuitè paràgraf.
