El sí, però no, però sí, però no de ‘La Vanguardia’ a la consulta
El TC ha triturat la llei de consultes catalana i dos dels quatre diaris catalans se’n lamentaven a la portada. “Un tribunal en contra, un poble a favor”, escrivia El Punt Avui, i “No hi ha dret (a decidir ni a consultar)”, deia l’ARA. El Periódico optava per un titular neutre: “El TC desmunta el nucli de la llei de consultes”. I La Vanguardia era el més condescendent amb l’afer, ja que el seu (“El TC tanca la porta a una consulta sense pacte polític”) remetia a aquest unicorn de l’acord polític que una de les parts ha deixat clarito que no vol. En tot cas l’editorial era una filigrana d’equilibri i, de nou, apel·lava al diàleg, com si les dues posicions no fossin irreconciliables. El text feia pensar en la mítica Vicky Pollard, aquell personatge de la recomanable sèrie Little Britain que, quan li preguntaven si havia fet una malifeta, es curtcircuitava i -entre les ganes de presumir i la por de les conseqüències- responia: “Yeah, but no, but yeah, but no, but yeah, but...” O sigui: sí, però no, però sí, però no... Vegem-ho. El text negava qualsevol rellevància al 9-N quan deia que “el suport comptable real [al sobiranisme] continua sense precisar-se”. I engegava. But yeah: “Moviments socials de l’envergadura dels registrats a Catalunya no poden ser passats per alt”. But no: “No es tracta de donar-los el beneplàcit, sense més ni més”. But yeah: “Sinó d’oferir-los una via d’expressió, de tal manera que se’n pugui mesurar amb exactitud l’autèntic abast”. I ho rematava amb un colossal But no, quan concloïa: “No té sentit escandalitzar-se si tot condueix, arribat el cas, a plantejar una reforma constitucional”. Ehem: ¿segur que l’1.861.753 persones que van votar sí-sí -la inquietud de les quals, aparentment, el diari reclama que es canalitzi- és el que demanen?
