La premsa catalana, únic respir de Pedro Sánchez
Quan Pedro Sánchez va acceptar aparèixer a la portada de Harper’s Bazaar emulant Steve McQueen poc es devia imaginar que el seu referent cultureta acabaria sent el gravíssim Macbeth. Però allà el tenim: tan enfangat en el llot que l’única sortida és seguir endavant. Més que res perquè, si gira el cap, el que veu són els barons del seu propi partit i la premsa de Madrid mostrant-li uns ullals de pam per haver comès la gosadia —ja que es va presentar a les eleccions— de provar de formar govern.
Tres titulars de la premsa d’aquest diumenge. “Sánchez utilitza la militància per neutralitzar els barons” (Abc), “Sánchez repta els barons i donarà veu a la militància” (El Mundo), “El líder del PSOE burla els barons i consultarà els pactes a les bases” (La Razón). Tres verbs de connotació negativa: utilitza, repta, burla. El País el perdona amb un titular amb verb prou neutre (“Sánchez trasllada a les bases la decisió del pacte amb Podem”), però en portada hi ha també la crida de l’editorial, que es titula “El PSOE no és la CUP”. Nova política, d’entrada, no.
El contrast amb Catalunya és notori: “Sánchez obté l’aval per buscar suports a la seva candidatura” (La Vanguardia), “Via lliure a Sánchez” (El Periódico), “El PSOE consultarà els pactes amb la militància” (El Punt Avui) i “Sánchez aguanta la pressió de la vella guàrdia” (ARA). Tots quatre en positiu. El Periódico fins i tot titula el seu editorial “Pedro Sánchez sí debe”, que deixo en castellà perquè és la resposta directa a l’editorial de fa uns dies a El País, titulada “Rajoy no puede, Sánchez no debe”. No s’albira, però, conclusió ràpida per al drama. Sánchez ha de seguir bracejant. I, al darrere, la premsa de Madrid. L’atraparà?
