Catalunya i la pluralitat informativa
L’11 DE SETEMBRE del 2012, quan una marea independentista va recórrer el centre de Barcelona, el Telediario ho va considerar la cinquena notícia del dia. La decisió devia ser presa amb una barreja de por als superiors i de mandra a informar de la complexitat, sobretot si la complexitat consistia a amargar el sopar de la gent descobrint-los per primera vegada que uns centenars de milers de catalans se’n volien anar. L’escàndol va ser tan gruixut que va ser l’últim cop que ha passat alguna cosa així.
Però acte seguit, quan l’Estat va redactar l’informe de danys, una de les conclusions va ser que tants anys d’escola i mitjans en català havien convertit els catalans i les catalanes en estrangers. Mira que hauria sigut fàcil considerar-los compatriotes lliures i diferents, però no.
I, a partir d’aquell dia, més d’una redacció barcelonina va rebre la trucada: “No esteu informant bé, ja ho explicarem nosaltres”. Tant era que els mitjans catalans siguin molt més plurals en tertulians i entrevistats. O que a totes les cases catalanes els mitjans espanyols siguin perfectament sintonitzables, com demostren prou les xifres d’audiència. I tant era que a Catalunya els diaris tinguin posicions editorials diferents sobre el procés.
He dedicat temps a comparar relats informatius de Madrid i Barcelona en les quatre últimes dècades. Una gran diferència és que, per a la premsa catalana, fins i tot per a la menys indepe, Espanya és plurinacional, de facto. I una altra: que, malgrat tot, a la premsa catalana hi ha bategat sovint (i encara hi batega) un “Escolta, Espanya”. La premsa de Madrid, passat el 78, no creu que hi hagi res a escoltar, i menys ara. Per això han decidit que ja ho explicaran ells, perquè ells sí que saben el que passa aquí.
