Sense govern a Catalunya, sense política a Espanya. L'editorial d'Antoni Bassas

El moment polític té dos escenaris amb els seus propis arguments, un a Barcelona i l’altre a Madrid.

A Barcelona, la CUP no ha investit Mas, o dit d’una altra manera, la majoria absoluta per la independència del Parlament no té qui la presideixi. Demà hi tornarà a haver votació. Aparentment, el més probable és que Mas tampoc no sigui investit, encara que no es pot afirmar res al 100%, perquè segons expliquem a l’ARA, JxSí proposarà avui a la CUP un govern on quedi limitat el pes del president i el poder de l’executiu es reparteixi entre tres vicepresidents.

Després d’això, la resposta de la CUP pot continuar sent ‘no’, perquè de cap manera no vulguin investir Mas o perquè trobin acceptable la proposta però la vulguin sotmetre a assemblea i, esclar, d’avui a les 10 del matí de demà no hi ha temps.

Si és ‘no’ perquè és ‘no’ encara que Mas faci la vertical, aleshores no té sentit cap votació. I aleshores, què passarà? Algú de l’entorn proper de Mas em deia que està disposat a tornar a convocar eleccions al març, i que sigui la gent la que l’enviï a casa i no deu diputats.

Entenguem que després de tot el que hem viscut a Catalunya aquests darrers cinc anys, que la majoria absoluta no sigui capaç de formar govern provocaria una decepció gairebé absoluta entre molta gent. Em sembla que sobre això no cal que m’hi estengui. Però a més a més, seria fortament contradictori que s’hagués atrevit a aprovar una declaració de ruptura amb l’estat espanyol per acabar vivint sense govern durant mesos. I és probable que passi, perquè tinc la impressió que la CUP necessita aquest ‘no’ a Mas per deixar clar per a molts anys que entenen l’acció política de manera molt diferent de com l’entenen la resta de partits. Tal com estan les coses, què té més sentit per a Mas, continuar o plegar? Em penso que ningú no ho sap, ara mateix.

L’altre escenari és Madrid, on el govern del PP presenta al Constitucional el recurs contra la declaració del Parlament i el fiscal de l’Audiència Nacional ha instat els Mossos a denunciar delictes de sedició. Pel que fa al recurs de Rajoy, amb el suport del PSOE, és probable que el TC notifiqui a Carme Forcadell i altres càrrecs i funcionaris del Parlament que si desobeeixen seran inhabilitats.

Esclar que el govern i el sistema de partits espanyols se sent formalment molest amb aquesta declaració, però en el fons és la primera vegada que se’ls nota còmodes –ja van respirar quan el ‘sí’ es va quedar al 48%–, però ara trepitgen amb més seguretat, per dues raons: perquè la resolució ha tocat l’ànima del concepte ‘Espanya’ transversalment –què vol dir marxar?–, i sobretot perquè situa el conflicte en termes jurídics –què vol dir desobeir?–, que és l’únic llenguatge en què l’Estat ha volgut parlar del procés i, sobretot, el govern del PP, és el llenguatge que millor domina, i amb el qual tenen més força per imposar-se.

Per més que la declaració sigui un pas mal calculat, i encara més si no va acompanyat d’una investidura, no vull deixar de repetir que em sembla trampós que l’Estat posi el focus en la desobediència del Parlament i dissimuli el fet que no ha volgut parlar de res: que el PP i el TC es van carregar un Estatut votat pels catalans i per les Corts espanyoles, que no s’ha negociat ni un coma del pacte fiscal, que hagin ignorat qualsevol tercera via, que amb el 48% de vots pel ‘sí’ no convoca un referèndum... en suma, que el govern espanyol ha incomplert la seva obligació de ser política, i que és escandalós que tracti dos milions de persones com un problema de seguretat nacional.

Davant d’això, segurament, a Catalunya una gran majoria ha reaccionat com calia: sense abaixar el cap. Ara, en aquests dies que no són d’entusiasme, esperem que en aquest cap alt s’hi mantingui la serenitat i la intel·ligència.