L’ARA és una mà que saluda el món

AVUI, AL MIRADES (també anomenat “pòster central” per alguns lectors, sens dubte a causa d’alguna reminiscència eròtico-esportivo-cinematogràfica de l’adolescència), hi trobareu la gent que treballa a l’ARA. Durant tot el dia, a la web hi teniu la mateixa foto però saludant-vos amb la mà oberta: avui fem cinc anys.

Fixeu-vos que he escrit “la gent que hi treballa”, perquè si hagués estat “la gent que el fa”, no hi hauríem pas cabut, al vestíbul del diari. Vosaltres també publiqueu i (ens) corregiu. Us asseguro que hi sou a tots els departaments i a totes les converses.

La foto la vam fer a les 4 de la tarda, en un intent de fer coincidir els que plegaven i els que s’hi posaven. Els uns entren a les set del matí i els altres se’n van a casa (suposem) cap a quarts d’una de la matinada.

Un diari ja no és una feina de vespre que apareix el matí. Recordo que, quan hi vaig venir a treballar, vaig retrobar-me amb aquella corredissa per donar la notícia d’última hora que havia vist tota la vida a la ràdio. (A la ràdio les corredisses eren fatals per a la respiració del periodista en antena. A l’Ara.cat amenacen la precisió digital al teclat per no donar una botucia d?yltima jora. )

Ara fa cinc anys, jo no vivia a Catalunya. L’ARA m’arribava a la pantalla de l’ordinador després d’un viatge de vuit mil quilòmetres. Va acabar sent imprescidible per entendre què estava passant en un país que ja no era el que jo havia deixat. Ara són els lectors que viuen als cinc continents els que ens descriuen la mateixa sensació d’agraïment perquè existeix l’ARA. I no tan sols Catalunya: tampoc el món és el del 2010. A tothom, sigui on sigui, el saludem avui amb les mans obertes.