Messi i els fills dels viatjants de comerç
SI VOSTÈ ÉS DELS QUE treballen en cap de setmana, sap perfectament què se sent quan el teu fill de tres anys et pregunta, entre disgustat i enfadat, si te n’estàs tornant a anar. Te’n vas fet pols. O sigui que no m’estranya que quan Messi va dedicar al seu fill el premi de millor jugador de la LFP, expliqués l’anècdota del que li diu el nen. Perquè per a un pare novell no és una anècdota. És una intimitat que es comparteix amb un somriure, però és un somriure que fa mal, que tiba alguna costura emocional. A aquestes edats els nens no saben ni fer el xantatge més elemental (o això em va semblar quan em passava a mi) i el seu disgust per l’absència paterna és genuïnament sincer i sense càlculs d’aprofitament posterior (amb la condició, suposo, que no els acostumis al regalet cada vegada que te’n vas amb el cor encongit).
Segurament per això, molta de la publicitat de wifis, cobertures diverses i telefonies mòbils que recordo dels Estats Units recreaven l’emotiva imatge del pare parlant des de les quimbambes amb els nens enclenxinats i amb el pijama posat a l’hora de sopar en l’escalforeta de la llar. Una escena més fictícia que real, perquè com saben prou bé els pares, els nens tenen ganes de parlar exactament igual que els grans, o sigui, quan els ve de gust i no quan el pare té cinc minuts lliures.
Encara bo l’auxili que presta la tecnologia a la mala consciència. I, en el cas de Thiago, a la mare sempre li queda el recurs d’engegar la tele i ensenyar al nen com treballa son pare. Penso en la quantitat de fills de viatjants de l’època daurada del tèxtil que hi deu haver per Catalunya, que no veien el pare en setmanes. S’hi van acostumar mai?
