Em plau avui d’aportar el meu granet d’arena a l’article que amb gran celebració de focs artificials (o agressives bombes nuclears) rebé el “subjecte real (o no) de la sobirania illenca” i que era obra de l’amic Antoni Trobat, company de tants de moments importants i de qui seguesc amb curosa atenció la feina feta a Crític, amb entrevistes de nivell a personatges cívics i polític de nivell, nacional i internacional.
Vagi per endavant que l’article va florir. 841 comparticions a xarxes, comentaris a desenes en diferents plataformes, i fins i tot respostes en forma d’article d’al·ludits o saludats, com ara Tomeu Martí o Marcel Pich.
Començarem pel títol. En el món de la celeritat informativa, del clic instintiu i de l’interès immediat, un bon titular marca la meitat del teu èxit. Unir en un mateix enunciat OCB, problema i Catalunya és sinònim de triomf assegurat. Hàbil, sens dubte, l’amic Trobat. Posem que la meitat de lectures i comparticions arriben per aquí. L’altra meitat, que també són moltes lectures i comparticions, arriba pel contingut de l’escrit que, si hom el llegeix amb deteniment i atenció, veurà que no s’avé exactament amb el que finalment acaba sent la tesi de l’article.
El títol, a mi personalment, em genera moltes preguntes: per què hi surt l’OCB i no l’ASM? O per què no hi surt MÉS? I diria més encara, per què, si parla de l’illa i del sobiranisme que s’hi campa, no hi pot sortir, de forma genèrica, per exemple, Mallorca. Potser era massa atrevit. Valia més cercar un boc expiatori, una víctima fàcil. Per exemple una manifestació inequívocament independentista que no ultrapassa els tres centenars de persones. Tots hem assistit a manifestacions minses, d’assistència ridícula, però de presència digna. I no passa res. Al contrari. O no ens hi tornarem a veure, amic Trobat, qualque vegada?
Antoni Trobat, a més, parla d’allò que no li agrada del procés català. Em crida l’atenció el sintagma “essencialisme freak”. No és la primera vegada que l’historiador palmesà fa referència a l’essencialisme. I diria que tampoc és la primera que hi afegeix l’adjectiu ‘freak’. Comencem pel final: en essència, ‘freak’ significa ‘estrany’ i ‘l’estrany’ sempre és ‘l’altre’. El que no ha d’oblidar mai, l’amic Trobat, és que cadascun de nosaltres, siguem essencialistes, kellys, freaks, súmates, pessimistes, jerquis, convergents, socialistes, pineros o peperos, cadascun, deia, als ulls del qui tenim davant, som ‘l’altre’, i l’altre sempre és ‘l’estrany’ i ‘l’estrany’ sempre és el ‘freak’, començant per un mateix. Fa temps que ho tenc assumit: el meu jo només és a partir de l’alteritat. El primer freak és un mateix, per tant. I per això cal anar alerta a l’hora d’emetre segons quins judicis.
Pel que fa a ‘l’essencialisme’, caldria tenir present que, amb total seguretat, és a l’arrel d’aquest “fet tan maco com el que representen les mobilitzacions de l’ANC i Òmnium”. Li sap greu, a l’amic Trobat, que a Mallorca només hàgim sabut traslladar “l’essencialisme freak, el tenim pressa i aquella cosa beata i paternalista” a les nostres mobilitzacions sobiranistes. Entenc l’anàlisi, i en compartesc bona part: ens cal transversalitat? Òbviament. És insuficient i àdhuc perjudicial una mobilització fallida? Segurament també. Que cal un líder capaç de reorganitzar el centredreta mallorquí? I tant. Que Cristòfol Soler no pot ser Carme Forcadell? No veig per què no, tot i que és cert que Forcadell ens arribà del no-res, verge de marca política, i això li conferia una credibilitat important com a líder cívica. Però el que no podem fer és predicar transversalitat i que a la primera entrada d’un ‘transversal’ que no sigui ‘dels nostres’ repicar el ‘campana y se acabó’.
Pel que fa als actors citats, em crida l’atenció, i molt, la presència del PSM i de la CUP, de l’OCB i de l’ASM, i en canvi l’absència (ai las, tots tenim descuits!) d’Esquerra Republicana.
Finalment, tot i que m’agrada el debat i l’obertura de mires, no puc compartir l’essència ni el títol de l’article: primer, perquè els pedaços bruts els rentam dins ca nostra; després, perquè mai de mais pensaré que Catalunya i tot el que hi passa (si és en clau d’alliberament nacional democràtic) suposin un problema ni per a l’OCB, ni per a l’ASM, ni per a MÉS, ni per a Mallorca; i
tampoc perquè l’amic Trobat ens torna a parlar de les tan apel·lades i celebrades deesses Tàctica i Estratègia, que són les que han mantingut inoperant durant trenta anys el partit que diu representar el sobiranisme a Mallorca quan es tracta de parlar (i actuar) d’autodeterminació, d’alliberament nacional, de sobirania, de dret a decidir o de qualsevol altre eufemisme que vulguin fer servir per no caure en la blasfèmia de dir pel nom la dimònia Independència.
I en aquest sentit vull acabar: el que molesta a l’amic Trobat és que l’OCB (o l’ASM) assumeixin el discurs independentista com no l’han assumit mai ni el PSM ni tampoc ara MÉS?
Assumesc la teva tesi, amic Trobat: moviment transversal, sí; empaties i complicitats amb ‘els altres’, també; i acab amb la meva: que MÉS aprofiti el dòmino que ja ha començat a caure al Principat i les debilitats i els dubtes de l’esquerra espanyola per créixer per esdevenir segona força al Parlament i, amb el suport cívic d’OCB i ASM, assumir amb fets (una consulta sobre la sobirania damunt la taula com a línia vermella) que és un partit independentista capaç d’englobar el centreesquerra sobiranista. M’ho compres? O aquesta part del procés català també la trobaries freak, traslladada a Mallorca?
