Quan Podemos va esdevenir tercera força política a les darreres eleccions europees, jo amb prou feines havia sentit a parlar de Pablo Iglesias. Del partit que lidera, ni en sabia el nom. Així com va avançar la jornada electoral vaig prendre consciència que alguna cosa nova havia passat. Vaig estar content de sentir-me tan ignorant i tan lluny d’un fenomen d’arrels clarament espanyoles i que havia trasbalsat el cor polític d’una part de la població de l’estat (de clara filiació, també, espanyola). A banda de la meva impermeabilitat a l’entorn mediàtic espanyol, la meva desconeixença del fenomen Podemos em servia per constatar també que es tractava d’un fenomen impulsat des de dalt cap a baix, i no a l’inrevès, com han pretès de fer-nos creure des del principi. Aquesta, però, és només l’excusa incial per entrar en la qüestió que m’interessa avui. O no.
Em costa recordar un moment de tanta volatilitat política com l’actual. La caiguda d’UCD a Espanya en el seu moment supòs que en seria un exemple. Però més enllà d’això, hem hagut de viure durant més de 30 anys una pretesa democràcia basada en un bipartidisme camuflat amb l’aportació gairebé marginal (en nombre de diputats) d’Esquerra Unida (formació hereva de l’antic Partit Comunista espanyol) i del que un temps s’anomenaven “minories regionals” (compostes per nacionalismes conservadors basc i català). No hi ha res que impulsi més la corrupció que les aigües estancades. I un sistema de dos partits amb opció real de govern és una aigua no calmada, sinó putrefacta, on romandre a l’oposició és considerat gairebé un premi al descans de la incòmoda tasca de governar, segurs com estan els dos grans partits que, si no és ara, serà suara que tornaran a tenir el maneig del govern.
Dos factors determinants, però, han trastocat de forma notable aquest estat de coses: la crisi econòmica i el procés d’independència del Principat de Catalunya. Si consideram que la crisi econòmica s’encetava el 2008, convindrem que som ja a la segona legislatura espanyola (amb alternança de poder) intentant superar el temporal. Sense èxit, no cal dir-ho. Està demostrat que el poble no és idealista, ni romàntic (només ho són determinats quadres socials) i que no hi ha cap casta de moviment civicopolític si la butxaca es manté intacta. Però, ai, la butxaca. Els governs espanyols successius es mostren incapaços de superar la situació i al carrer la sensació que tot està aturat continua sent la mateixa de fa uns anys. Al Principat, mentrestant, la gent també se sent estafada, no sols per la butxaca, sinó també per l’actitud excloent d’una Espanya que no sols no accepta la diferència, sinó que la rebutja obertament.
Cal fer-hi alguna cosa. Cal posar fil a l’agulla. El país se’ns en va de les mans, devien pensar. Per la banda esquerra (encara no hem arribat a aclarir si és l’esquerra o no), sorgeix Podemos, amb el carismàtic Pablo Iglesias (nét de). Arriben amb la idea de canviar-ho tot i de substituir el que ells anomenen “casta”, la classe política que es perpetua en les cadires del poder i que es mou com peix dins l’aigua en un corrupte sistema de portes giratòries. Després dels comicis europeus, aviat algunes enquestes els donen com a partit guanyador d’unes eleccions en intenció de vot. A més, una marca esquerrana “antisistema” anirà molt bé per desembarcar com a cavall de Troia a Catalunya, on, a banda de ser nacionalistes, tenen un pes molt important de l’esquerra tradicional. A l’altre costat, la irascible Rosa Díez veu com el vaixell d’UPyD s’enfonsa amb ella a dins (potser era massa de la “casta”, l’exbaronessa socialista...) i sorgeix una nova marca blanca, de perfil liberal, sense rèmores del conservadorisme tradicional espanyol (sense moralismes, sense religions, asèptics i pulcres), els Ciutadans d’Albert Rivera. Ja tenim també una alternativa a la dreta. La darrera enquesta que he vist aquesta setmana dóna un empat tècnic entre les quatre formacions: les dues tradicionals i les dues de nova planta. A mi, particularment, totes aquestes marques, potenciades des dels grans grups de comunicació i amb grups poderosos al darrere que les impulsen, em semblen més un intent (segurament reeixit) de salvar l’statu quo que no, com ens volen fer creure uns i altres, una vertadera garantia de renovació no sols de la classe política espanyola, sinó també de les relacions d’Espanya amb la resta de nacions que ara mateix, i molt a desgrat nostre, hi compartim estat. Vaja, seria allò tan gastat que “de vegades és necessari que tot canviï perquè tot quedi igual una altra vegada”. Com solen dir per ca nostra, ja ho veurem, on s’ajaurà en Gelat, si és que s’ajeu.
