Ai, el dia que es faci el Trivial del procés

EL PROCÉS independentista és original. Per les dues bandes. Les reaccions es retroalimenten, i sovint són poc previsibles. S’avança despistant el contrari, que ho dóna per acabat. Entre la precipitació interessada dels uns enterrant-lo i la capacitat de resurrecció dels altres, hi ha hagut girs que d’aquí uns anys ni recordarem.

Si d’aquí un parell de dècades un grup d’amics ha de completar el Trivial del procés, hi haurà respostes que semblaran inversemblants.

Per part de l’estat espanyol, els que intentem interpretar les seves accions seguint el que deia Gandhi estem perduts. La frase era “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i al final guanyes”. El tema guanyar ja es veurà, aquest sempre és l’últim. Però l’estat espanyol és poc ordenat, combina de manera caòtica totes les tàctiques. A vegades el mateix dia fa veure que t’ignora, se’n riu i t’ataca. Sovint simultàniament, i això despista, costa saber quan estàs a punt de guanyar. Rajoy pot dir que no està passant res i al mateix temps convocar el rei pendent d’un consell de ministres extraordinari. T’acusen de frívol i de colpista en cinc minuts de diferència.

I a la part independentista, des de l’acord de la pregunta fins al referèndum que no era legal però existia, passant per les llistes conjuntes, el candidat que ho és però no va primer però voldrà ser-ho tot i que al final potser no... Tanta creativitat despista el rival i els mateixos autors. Sempre he defensat que aquesta manera original d’avançar ve forçada per les circumstàncies, quan et posen murs has d’inventar finestres, però admeto que a vegades el grau d’improvisació dels uns i dels altres, i dels analistes de guàrdia, acaba sorprenent els mateixos protagonistes. L’única certesa és que és irreversible, que, a un ritme o un altre, amb uns ensurts o d’altres, no hi ha marxa enrere.