Això de la corrupció anava de debò

Recordo haver escrit ja fa anys aquí mateix que no era cert que un cas de corrupció en tapés un altre, i que l’estratègia dels grans partits d’anar dient “I tu més” era nefasta i suïcida. I també que els moments d’enorme incomoditat quan ho coneixes tot acabarien tenint la cara positiva: algun dia ho pagarien. Era anar contra corrent, els analistes deien que la corrupció no penalitzava i tenien raó. Tenien. Hi ha bombes que exploten amb retard, però quan ho fan tenen efectes devastadors.

Ara comencem a ser aquí. Sí, el PP va guanyar les eleccions, però no sap com governar, i costa pactar amb l’home que té tants vídeos penjats estimant Rita Barberá i batejant-la com el model a seguir. És cert que encara ens escandalitzem més per casos anecdòtics que per grans estafes, que els ventiladors estan molt teledirigits, que la transparència a vegades es confon amb un pim-pam-pum obscè i massa personalitzat amb qui té el pis més gran, i que els poders econòmics tenen sempre encara caps de turc a les seves ordres en polítics tan ambiciosos com poc curosos amb els sobres.

I ara què? Doncs en l’interregne toca patir. I anar sabent més casos antics, i lamentar que arribessin tan avall fins fa tan poc, però celebrar que Mónica Oltra, per exemple, ha expulsat del govern aquells homes a qui va fer suar amb les seves samarretes i la seva valentia. Com la menystenien i insultaven, i mira.

Aprenguem a distingir quin fang és del passat per mantenir l’esperança en el futur, treballem perquè els culpables tornin el que han robat, i als còmplices els caigui la cara de vergonya. I ocupem-nos que qui vagi dient que la corrupció no es paga s’equivoqui del tot.