IAQUÍAixò que escric sembla ben bé un article de diari. Té la mida de cada dia, l’encabiré a la mateixa maqueta de cada dia, i alguns de vosaltres el llegireu com cada dia. Però això que escric no anirà a parar a cap rotativa, no circularà en cap furgoneta, no es vendrà a cap quiosc, ningú hi passarà pàgina físicament, no estarà imprès en paper de diari al costat de cap plat d’olives o tassa de cafè. No hi podreu embolicar calçots, ni fer-lo servir per al terra acabat de fregar. Per això, com que no estic segur que sigui un article de diari, el dedico a intentar entendre què és un article de diari. Els que faig ara i aquí des de fa quatre anys i mig es distribueixen de diverses maneres. Alguns us el trobeu imprès només passar la portada, n’hi ha que us el trobeu també a la pàgina dos virtual, quan us descarregueu el PDF o navegueu per l’edició impresa versió tauleta, d’altres el cliqueu a la nostra web, i uns el llegiu clicant en enllaços a Facebook o Twitter on algun amic us el recomana. Això d’avui sembla un article de diari, però no s’imprimirà perquè Divendres Sant és un dels tres dies de l’any en què donem un respir als quiosquers. La tecnologia fa que hi pugui haver diaris en PDF els dies més festius de l’any, i alhora fa que a vegades els articles no siguin ben bé de diaris, puguin ser ja peces disperses, fora de context, que agafen vida pròpia en un grup de WhatsApp, que a vegades es llegeixen sense saber-ne el mitjà o l’autor. Algun article meu circula fa anys per les xarxes. Un dia me’n van enviar un dient-me que m’agradaria llegir-lo. Era meu, i no ho deia. Vaig entendre que de fet ja no era ben bé meu, la gent l’havia fet seu. No sé tampoc si allò era encara un article de diari. Però em va fer gràcia.
