Al final sí: seran plebiscitàries

NO HI HA CAP SOLUCIÓ millor que un referèndum pactat. És la manera més democràtica d’abordar el procés independentista, és com es va fer a Escòcia, és un mecanisme previst, diàfan, permet que es voti sí o no. Que tots els del sí, pensin el que pensin, ho puguin expressar. I els del no també. Aquesta via, la boníssima, l’òptima, no pot ser perquè l’estat espanyol s’ha tancat en banda. Per això qualsevol altra manera d’abordar-ho és imperfecta. Però cal recordar i repetir les vegades que faci falta que no és un caprici de Mas, o un atac de creativitat de la societat civil, convocar unes eleccions autonòmiques i procurar convertir-les en plebiscitàries. No hi ha hagut cap altre remei. Es pot criticar la solució, totes són perfeccionables, però no es pot retreure a algú que intenti sortir per la finestra si li han tapiat la porta.

La llista del sí i el fet que la CUP digui obertament que el seu vot s’ha de comptar com un sí a la independència fan que el 27-S tingui caràcter plebiscitari, i que el món pugui comptar com a vots pel sí els que obtinguin aquestes dues formacions. Però hi ha un fet igualment significatiu, i és que les últimes declaracions de Rajoy, els intents de Camacho per identificar els vots que seran pel no, fan que encara sigui més clar, el plebiscit. Es fa bastant evident que el 27-S qui voti sabrà perfectament si la papereta equival a un sí, a un no, o bé a una franja menys definida, que està per l’autodeterminació però no vol ser acceptada com un sí o com un no. Seran l’equivalent oficial dels indecisos, els que encara no es pronuncien. Assumit que a hores d’ara el plebiscit ja està en marxa, comença la feina important: la de guanyar-lo.