Sí, els Barça Globetrotters van existir, i jo hi era
LA MEVA DIETA d’entreteniment quan era petit no estava dissenyada, tenia a veure amb els gustos i possibilitats dels pares, però amb el temps cada cop l’aprecio més. Miràvem molt Charlot i El gordo y el flaco. Fèiem barcelonades, a vegades simplement anar a El Corte Inglés a pujar i baixar les escales mecàniques, o a l’aeroport, sense maletes, a al·lucinar amb les portes que s’obrien soles i veure enlairar-se avions. El que no fallava mai eren un o dos circs anuals, el Gran Circo Ruso i el Gran Circo Americano. Tot tenia màgia. No ens perdíem cap joc de mans a la tele. I un parell de vegades vam anar a veure els Harlem Globetrotters en directe. De gran hi vaig voler tornar, i em vaig adonar que allò era un xou d’estar per casa. Graciós però preparat, el rival es deixava i ells se saltaven totes les regles del joc al servei de l’espectacle.
Hi vaig pensar ahir acabat el Barça-Celta, un partit en què el visitant ho va fer molt bé, el porter va ser sensacional, i van marxar amb sis gols. I quins gols. Els Barça Globetrotters són màgics de debò, perquè fan coses mai vistes, totes són legals, i contra un rival potent, concentrat. Aquest trio de davanters no només és imparable. És com tenir el millor de Pelé o Cruyff o Kubala més el millor de Juan Tamariz o David Copperfield més la poesia de Charlot, més les virgueries dels Harlem Globetrotters, més les caramboles i parets del billar d’un Nadal a tres bandes, més l’agilitat dels trapezistes del Circ du Soleil. És un nou art, incorpora dansa i gimnàstica, hi afegeix il·lusionisme, i ho fa a una velocitat que obliga a repassar les jugades amb càmera lenta perquè l’ull humà no és capaç de captar el que aquests nois genials improvisen.
