Escampant deixalles també hem fet el cim

EXPLIQUEM en un reportatge l’alerta que està generant el munt de deixalles que acumula l’Everest, el cim més alt. És tota una metàfora de la nostra capacitat d’escampar brossa, que no té límits. Des del cim del món fins al fons del mar, passant per l’espai, l’empremta humana sempre deixa rastre. És una prova de la nostra inconsciència, literalment, la manca de consciència de la necessitat de deixar el món com ens l’hem trobat, o millor. En el cas concret de l’Everest, es van prenent mesures, però els experts adverteixen que des que hi ha possibilitats de pujar-hi amb oxigen artificial la gesta és a l’abast de tothom que tingui diners. I, per tant, es multipliquen els visitants i l’impacte mediambiental. I com que hi va gent que no ha fet el treball previ, que no s’estima el muntanyisme, té molta menys cura de protegir-lo. Molts dels mals de la nostra sobreexplotació del planeta són de nou-rics. I no ho dic pels ingressos, ho dic sobretot per l’actitud. Aquesta mirada sobrada, accelerada, impacient, possessiva. L’actitud de malbaratament que és la mateixa que porta a llençar tant de menjar, a generar circuits de consum absolutament irracionals. Hi ha indicis esperançadors de consciència, esclar que sí, però contrasten amb massificacions de modes que no tenen entre les seves prioritats el respecte. Hi ha nous riscos, les deixalleries de mòbils o ordinadors, tan aficionats com som a renovar-los, i en ple congrés de telefonia hi ha qui insisteix a recordar el drama humà que suposa per al Congo l’extracció del coltan, el mineral de molts dels nostres aparells. Colgats de deixalles des del cim més alt a l’abisme més profund, cal que ens despertem i espavilem.