Exagerar, generalitzar, desqualificar
SI HAGUÉS DE resumir les campanyes en tres verbs, tres accions repetides, diria: exagerar, generalitzar, desqualificar. No sé quan va començar. Ni com estan segurs que funciona. Tampoc no sé si algun dia es podrà fer diferent. Només sé que em desanima, em decep, m’entristeix. Em fa passar vergonya i tot. Dec anar a contracorrent, perquè desqualificar, exagerar i generalitzar és tendència. Hi ha l’articulista que busca el seu espai a base d’insultar, el tuitaire que estripa a la recerca de retuits. I excitar les baixes passions acaba tenint la presumpció de veritat, de valentia, d’autenticitat. Matisar és de covards.
Com que els indecisos fan que la campanya sembli decisiva, es va veient que hi haurà molts intents de llançar-se a la jugular aliena i exagerar frases, buscar la relliscada i, si no, provocar-la. Enfrontar. Encasellar i tacar. Et col·loco en un bàndol per la cara, desqualifico el bàndol sencer, i ja has llepat.
No sé si algú ha calculat si l’impacte possible en captura de vots compensa la pèrdua de crèdit entre la gent interessada, informada, que se sent ofesa pel crit i la simplificació. Tampoc no sé si té sentit, un cop es dibuixa un panorama tan trossejat que pactar serà imprescindible, dinamitar possibles ponts de forma precipitada, barroera i gratuïta. Ja sé que algun expert em dirà que tot això després ho obliden. Però aquest és per a mi el problema. Si la política ha de ser un món de testosterona agressiva on avui t’esbafes i demà s’oblida, exigeix persones a qui no els importi ni repartir llenya ni rebre-la, i que a sobre oblidin fàcilment les desqualificacions amb mala fe. I no sé si aquest és el perfil ideal de qui ha d’acabar governant.
