L’optimisme de l’activista es basa en fets reals

AL MAIG FARÀ un any que els diumenges publico converses amb pensadors. Sovint són filòsofs o sociòlegs o politòlegs, també hi ha passat algun demògraf, historiador o geògraf. Hi ha algunes constants, tots són conscients que som al mig d’un gran canvi, i la globalització apareix com a escenari on analitzar el món on som. M’agrada preguntar-los de manera provocadora si són optimistes, tot i que n’hi ha uns quants que de seguida responen que l’optimisme o el pessimisme no són categories vàlides en la seva professió analítica, en el seu treball intel·lectual. S’entén, però tot i això hi insisteixo, sobretot a nivell personal. Hi ha una pregunta clau, i és saber si se senten activistes, si a banda d’esforçar-se a entendre el món tenen voluntat d’arreglar-lo. Els que se senten compromesos socialment potser no accepten l’optimisme de partida, però de seguida apel·len a l’esperança. I és que és molt difícil lluitar sense esperança. I, a l’inrevés, costa molt que algú que fa coses, que s’arremanga, que es compromet, no tingui motius per a l’esperança, perquè haurà tingut ocasió de comprovar que les persones tenim capacitat d’incidir, de transformar. Per això reivindico l’optimisme activista, més que l’optimisme teòric, que ben mirat és poc defensable, perquè massa tragèdies el desmenteixen. Hi ha oficis i aficions que requereixen confiança que el que fas tindrà resultats, i aquest optimisme que es basa en fets reals es recarrega sovint, cada cop que te’n surts. Analitzant fredament el món és probable que el realisme s’assembli més al pessimisme, però des de l’acció s’entén que l’optimisme sigui recomanable i a més acabi sortint a compte.