Malbaratar l’herència del pujolisme
EL PUJOLISME sempre va fomentar una confusió entre la persona i el partit, el partit i el govern, el govern i el país. El personatge que tenia tot Catalunya al cap i es desvivia per ella, sacrificant la seva vida privada, ha estat superat i desbordat pel pare de família que ha permès fer i desfer als fills consentits i ha acceptat malbaratar la seva herència política i invocar el pare difunt per salvar els nens de la presó. Des del 25 de juliol passat no hi ha cap dubte sobre si és primer el país, el partit o la família. Ara sí que tots escombren cap a casa. L’estratègia de la defensa legal per damunt de tot, encara que compliqui qualsevol defensa moral, que gasti de forma accelerada tot el crèdit acumulat per deixar-los en números vermells. Vermells de vergonya. Confessions a mitges, confusions deliberades i una manca de respecte per la veritat alarmants. Quan vaig veure Ferrusola anunciant que no declarava i després deixant anar frases com la de “No en tenim ni cinc”, presumint del nen que s’arreglava el Ferrari al garatge o al·legant que regalava plantes per al despatx del marit, em va semblar un final molt més trist del que podia imaginar. Una burla, una pèrdua de papers, una evidència més que no hi ha fons, quan comences a caure avall. Titulem a portada que “Toquen fons”, i el títol, crític, és esperançat, és el desig que no es burlin més de la gent que no en té ni cinc de veritat, dels fills que sí que van amb una mà al davant i una altra al darrere. Si l’estratègia és callar, almenys que la facin bé i callin. Que no facin més trampetes en això, prou lliçons del que es mereix Catalunya, que algú que els estimi els digui que fins i tot en situacions extremes hi ha un espai per a un mínim de dignitat.
