Morts que mereixen ser plorades

FA POCS DIES dedicàvem una portada a 400 immigrants morts en una pastera amb un “Inacceptable” en lletres grosses, però la setmana ha sigut encara més tràgica i avui ens veiem obligats a fer-ne una de dol, crespó negre inclòs, en què el crit és més desesperat encara: “Prou”. Perquè aquest cop parlem ja de la tragèdia més greu ocorreguda mai en aigües mediterrànies. Un miler de morts absurdes, persones ofegades en el que es converteix en mar mort, cadàvers que constaten el naufragi europeu a l’hora de prevenir. L’any passat van morir el doble d’immigrants, o de refugiats polítics, en pasteres que en l’enfonsament del Titanic. Són morts que mereixen ser plorades, són morts que han de ser evitades. Que cal recriminar a les màfies que els exploten, per davant de tot, però també a un context de misèria, de violència, de guerres, de violacions de drets. Estem de dol perquè són els nostres morts per raons humanitàries, perquè mereixen ajut, i també ho són en part pel que Europa hauria de fer per evitar-los. I no, no podem mirar més cap a una altra banda. I no, no podem allargar debats sobre com ajudar els seus països d’origen, com revisar aquesta fortalesa de murs i tanques en què ens estem convertint. La complexitat és gegant per fer judicis simples, però no ens pot servir per amagar-nos-hi i defugir responsabilitats. Toca passar vergonya per com el projecte europeu s’assembla literalment a un cementiri. Repensar les prioritats. Mirar als ulls esporuguits de menors -cada cop més- atapeïts en aquelles barques, i assumir que són molt i molt víctimes, són uns grans perdedors, de derrota en derrota. I sentir el seu conjunt de derrotes com una derrota de tots.