Ni casats ni separats sinó tot el contrari

DEDIQUEM el dossier als deures de govern abans del 27-S, però Mas i Junqueras (i els seus entorns) tenen encara uns deures previs molt elementals i urgents. Un cop confirmat que CiU i ERC no es poden ni casar ni separar sinó tot el contrari, que l’un amb l’altre no saben conviure però que de moment no podran sobreviure l’un sense l’altre, tenen l’obligació urgent d’aparcar el que els ha passat. Ja no dic oblidar-ho, que cadascú gestiona les ferides com pot, i n’hi ha hagut de profundes, però sí que és imprescindible deixar d’exhibir les diferències i mirar endavant. Construir aquesta confiança vigilada no els serà fàcil, escarmentats com estan, però l’espiral d’arguments per demostrar que la culpa és de l’altre, per buscar excuses per al fracàs en lloc de mèrits per a l’èxit, continua sent preocupant i ara mateix estèril, perquè ja no serveix ni per pressionar, només per desfogar-se. La moral arribarà quan l’acord a més de ser-hi ho sembli, o a més de semblar-ho hi sigui. El drama de quedar atrapats en aquesta batalleta -on a més continua rebent el que l’explica-és que empetiteix terriblement el diàmetre. Si el procés necessita ser inclusiu per avançar i sobretot per guanyar, les actituds excloents entre els nuclis durs no auguren cap amplitud de mires per eixamplar-ho amb nous convidats. Si s’han posat d’acord, no té cap sentit anar recordant “Però és que jo no ho hauria fet així”, “La meva proposta era millor”, o “Ui, allò que vas dir”. Tota proposta pot semblar encertada o no, i el que l’acaba fent bona és com es treballa i l’entusiasme que s’hi posa. Aquesta començarà a ser creïble quan abandonin els retrets i es noti que ells se la creuen del tot. Els queda feina.