16/04/2015

Rato i la sandàlia de David Fernàndez

2 min

UN CATALÀ molt influent en l’establishment em va renyar una vegada perquè a l’ARA no havíem criticat la vergonya, segons ell, de David Fernàndez ensenyant la sandàlia a Rodrigo Rato. Va arribar a dir-me que “a sobre que Rato dignifica el nostre Parlament acceptant venir a la comissió, no se li pot fer això”. I m’ho deia creient-se el que deia, fet que em va semblar preocupant i revelador del grau de pèrdua de la noció de realitat d’algunes bombolles i despatxos de poder. Ha passat el temps, David Fernàndez s’ha anat guanyant crèdit i Rodrigo Rato l’ha perdut tot. De fet, el diputat de la CUP ha presidit la comissió pel cas Pujol, per exemple, un altre signe dels temps. Es va fent evident que s’acaba sabent tot. Però encara s’insisteix a fer crítica dels espectacles i no del fons. Encara hi ha més preocupació estètica que ètica. Ens hem posat vermells, esclar, escoltant Jordi Pujol Jr., i Sánchez-Camacho, i Vicky Alvárez. Però el més greu són els seus escàndols, una manera de fer política i diners consistent a tapar-se les vergonyes. Que ara calgui passar vergonya és una conseqüència lògica, un tràmit trist i necessari, perquè hem de conèixer coses que es feien d’amagat. I quan des de la complicitat amb aquestes pràctiques algú vol donar lliçons estètiques del que és educació i el que és respecte, convé recordar que robar i estafar és el més maleducat que hi ha, i que això no ho dissimulen cap sabates de marca. I que aquesta mena de fair play malentès no és fair play si consisteix a amagar pràctiques delictives. La caiguda lliure de Rato, exvicepresident d’Aznar, exdirector de l’FMI, expresident de Bankia, acaba donant tota la raó a aquella innocent sandàlia.

stats