Superada la pantalla més difícil (fins ara)

EL VIDEOJOC de superar pantalles en què cada cop és més difícil, i quan en superes una guanyes el dret a continuar viu, i per tant augmenta la dificultat de la següent, acaba de superar la seva prova més dura i difícil, fins ara. I la més esgotadora i desgastadora, amb la particularitat que la lluita era interna entre els líders del procés. També era la més imprevista, sobretot si oblidaves la regla d’or, que en cada etapa augmenta la dificultat de l’anterior, perquè aquesta va arribar en plena eufòria post 9-N. Hi va haver una depressió postpart, la buidor paradoxal quan celebres un èxit i de cop no et sents amb forces per disfrutar-lo. L’acord pel 27-S i el clima d’unitat tenen elements que delaten que han arribat a la nova pantalla escarmentats, desgastats, conscients de com han fregat el perill i s’han apropat als límits de la paciència pròpia i aliena. El gest de demanar disculpes de Mas i Junqueras indica que han recuperat la sintonia amb els ciutadans atònits i han entès que sense demanar perdó no hi havia cap opció de reiniciar res. Entre els reptes de la nova etapa, destinació 27-S, hi haurà que el clima de confiança sigui de veritat. Que assumeixin que serà una confiança vigilada, que no és la millor de les confiances, però és superior a la desconfiança. Fa mesos que quan algú em demana com anirà el procés sempre responc el mateix: “Crec que sí”. Si repregunten i afegeixen “Segur?”, la meva resposta és també la mateixa: “Depèn”. De què depèn? De la constància, paciència, unitat, resistència, habilitat, intel·ligència, determinació, coratge... De tot això depèn. I d’entendre que haver superat la pantalla més difícil fins ara és un exitàs que obté com a premi un “Més difícil encara”.