Temps de més exigència i autocrítica

ESPERO QUE NO us perdéssiu ahir l’excel·lent carta que feia l’Albert Om a la Grossa, on alertava del cofoisme i la superioritat moral amb què a vegades pensem que el que es faci des de Catalunya serà exemplar. Om celebrava que “està bé que hi hagi coses que no ens surtin bé”, cansat que ens presentem sempre com “els que donem lliçons de civisme a un món que diem que ens mira”. I assumia: “Doncs sí, a vegades fem coses que freguen el ridícul. I no passa res”. Ho subscric, i crec que aquest fracàs, a banda de la cura d’humilitat que ha de suposar, ha de servir per extreure conclusions en temes realment més rellevants, on no podem dir que “no passa res per fer el ridícul”, on ens ho juguem tot.

Pensar que la loteria, pel fet de ser catalana, serà millor, és patètic i prou. Però quan parlem del procés sobiranista, és evident que ha de pesar molt més el projecte. L’estratègia de l’Estat com una paret està aconseguint que parlem cada cop més del camí des del punt de vista tàctic i menys d’on ens porta. Més del com i del perquè que del què. El procés es fa caminant, però el model d’estat cap on anem, quina educació i energia i model social proposem, també són determinants. I urgents. Ni el món ens donarà la raó perquè la tinguem (calen complicitats) ni els rivals polítics sempre ho posaran fàcil (la democràcia és pugna per definició) ni la il·lusió de la gent mobilitzada és l’única realitat (som una societat diversa amb tota mena de prioritats). El procés rep tantes traves i atacs injustos que corre el risc de blindar-se i abandonar l’autocrítica i l’exigència. Convé l’esforç i màxima concentració per fer-ho millor. Això no és cap loteria i la sort serà per a qui se la treballi.