Tonucci i el dret dels nens a jugar

M’AGRADARÀ que llegiu demà l’entrevista a Francesco Tonucci, defensor de les criatures i dels seus drets, promotor de ciutats amables per als infants, una persona que et provoca perquè diu coses tan assenyades que ja les hem oblidat del tot.

La canalla té drets. Estan reconeguts i ens n’omplim la boca, però no s’apliquen. I ell no només ens alerta de fets gravíssims, que no tinguin dret a la vida o a l’escola o a l’alimentació en massa casos. També que drets elementals escrits i publicats i divulgats fa anys s’ignorin a casa nostra. Com ara que cal escoltar-los. I que se’ls ha de deixar jugar. Al seu aire, lliurement.

Em van impressionar moltes coses de les que hi llegireu. Però sobretot una obvietat: els nens ja no juguen al carrer. Tonucci recorda quan era normal que un nen trenqués un vidre amb la pilota, ni t’enfadaves gaire, els pares demanaven disculpes o ho pagaven. Era cosa de nens. S’aprèn sobretot del joc, de l’experimentació, i avui ho reglamentem tot. Fins i tot d’activitats com jugar a pilota en surten escoles de futbol, sempre normes, sempre horaris, sempre un adult, sempre tot tan dissenyat per aprendre que ho acaben avorrint. Fins i tot els plaers acaben sent obligacions reglades. I cada cop hi ha més espais, alguns en forma de gàbies gegants, per tenir-los vigilats.

És dramàtic que les ciutats no prevegin que els nens hi circulen, que no es respectin els passos de vianants, que els pares tinguem por de deixar-los sols, i que fins i tot quan els portem al sorral del parc els recomanem que, sobretot, no s’embrutin i no es barallin. I doncs què s’hi va a fer al sorral?

Tonucci ha aconseguit que ciutats com Pontevedra siguin més fàcils per als nens i menys perilloses, o que a Roma es deixés de prohibir jugar al carrer. És curiós que a les ciutats es pengin cartells per prohibir el que la convenció dels drets dels infants proclama als quatre vents: que els nens creixen i aprenen jugant en llibertat.