Visca els professionals que salven vides

S’ENTÉN QUE ALGUNES de les millors sèries estiguin ambientades en hospitals. En pocs llocs la vida és tan intensa, i hi conviuen les esperances i les pors de forma tan exagerada. A mesura que es recuperava, mon pare anava mirant per la finestra de la Vall d’Hebron i dibuixava de forma realista la cruïlla on l’infart l’havia situat: “Cap allà hi tenim el Camp Nou, si hi torno vol dir que haurà anat bé, i cap a l’altra banda hi tenim el tanatori”. Sempre que anava a veure el Barça pensava en els que no hi podien anar i estaven hospitalitzats, i ja té pendent el proper autocar de la penya des d’on es podrà recordar dels que ocupin la seva habitació a la unitat coronària. Alta ha sigut aquests dies la paraula somiada, i que arribés hores abans de Nadal, un regal extraordinari. Marxem pensant en els que s’hi queden. I en els que hi treballen. El Nadal als hospitals també dóna per a sèries i per a pel·lícules, perquè s’entén que és El Dia, en què només una causa major t’aparta de la taula dels teus. Aquests dies enyorarem els metges i personal d’infermeria amb qui hem compartit llàgrimes i atacs d’eufòria. En la feina excel·lent que fan, i en com la fan. En el sistema públic, que hem de cuidar i protegir, que convé reforçar i blindar. En la professionalitat mèdica, que no només vol dir salvar vides sinó sobretot transmetre que estàs fent tot el possible per fer-ho, guanyar-te la confiança de parents desesperats amb una comunicació sincera i propera. Sempre he admirat les cartes dels familiars que, en sortir d’un hospital on han perdut algú, agraeixen el tracte dispensat. Això diu molt del personal que tenim. Imagineu l’agraïment infinit que tens si en surts viu i passes Nadal a casa.