El desgast dels detalls de la negociació

RECORDO FA ANYS haver vist a la tele una dona que va anar a denunciar-hi que la seva veïna li devia diners. Va dir: “Estava pensant portar el cas al jutjat, però al final he decidit portar-lo a la televisió”. És la vegada que algú ha explicat de manera més directa l’efecte mediàtic d’explicar interioritats com a mesura de pressió. Ella considerava la tele, de forma intuïtiva, una instància superior a la justícia. I no descarto que fos més efectiva per recuperar els diners. Ja sabem que existeix la pena de telenotícies, la condemna afegida que suposa que et vegin emmanillat o entrant a la presó. Els exemples em vénen al cap després de dies que els mitjans anem explicant interioritats i detalls de la negociació per a les properes eleccions. En general la política es fa molt des dels mitjans, hi ha certes inèrcies entre el periodisme i la política en què, amb franquesa, crec que ni els protagonistes acaben sabent qui ajuda o qui perjudica qui. Des de fa dies els partits han anat fent públiques les seves negociacions amb tota mena de detalls, que publiquem perquè la nostra feina és explicar què passa, o què ens diuen que passa. Si les maniobres de desgast del rival polític són sempre perilloses, són encara molt més arriscades quan es tracta de socis en un procés tan complex com el sobiranista. El balanç de danys pot ser considerable. No només rebaixa l’èpica i fa aterrar tothom a un nivell de detall exagerat, sinó que caldrà veure com es refan els climes de confiança mínims per continuar empenyent plegats. Em preocupen menys alguns episodis ridículs viscuts que la capacitat per oblidar-los. Les diferències elevades a públic obren algunes ferides més difícils de cicatritzar.