18/12/2014

El goig de pensar amb els peus

2 min

M’AGRADARÀ QUE llegiu a l’ Ara Diumenge, si us ve de gust, l’entrevista al filòsof francès Frédéric Gros. Conversem sobre un llibre seu intel·ligent i revelador, Andar, una filosofía, en què ens fa passejar a bon ritme per les maneres de pensar caminant que han trobat Rousseau, Thoreau, Nietzsche, Rimbaud i d’altres. Reivindica, diguem-ho així, pensar amb els peus, i caminar com a pràctica de la desobediència. Ja me n’havia convençut el savi Josep Maria Espinàs dels beneficis, també els literaris, d’anar a peu, i recordo quan l’admirat Juanjo Millás em va explicar com ell resolia dubtes i encallades argumentals tot caminant, però sense pensar-hi, deixant que el pensament aparegués solet. Gros em va ajudar a entendre per què amb un amic de tota la vida des que caminem junts ens fem confessions inèdites. Un altre tram de la conversa amb aquest mestre del pensament polític, deixeble de Foucault, és el de la vigilància i com ens hi resignem. Gros, defensor que la filosofia problematitzi la realitat i la sotmeti a crítica, constata que la vigilància ja és la nostra manera d’estar junts, el nostre model de societat. I alerta que, a més de l’evidència que ens costa renunciar a les facilitats digitals on deixem tant de rastre, en el fons acceptem ser vigilats perquè alhora ens autoritzem a nosaltres a vigilar els altres. Convençuts que ser vigilats ens afavoreix, és pel nostre bé, assumint que si volem que ens protegeixin ens hem de deixar controlar, renunciem al nostre dret polític a la privacitat. I el cedim a empreses que hi negocien i estats que n’abusen. Un gran tema, els límits de la llibertat i seguretat, de la intimitat i el control. Per donar-hi un parell de voltes. Caminant.

stats