Si un mal dia t’ensorra, què fa una mala vida?

PER ALS QUE TENIM la sort de tenir una vida bona, per als que no tenim la mala sort de tenir una mala vida, tenir un mal dia és una sort. Sobretot quan s’acaba. Un mal dia de pel·lícula, en què no passa res greu però s’encadenen petites males notícies. Entrebancs inesperats. L’atzar sembla posar-te a prova, reps un no brusc que no esperaves i et dol, vas tard, quan sorties t’adones que s’ha espatllat l’aixeta, corres, et cau la bufanda i va a parar sota els peus d’una dona que també tenia pressa i t’esbronca perquè la teva bufanda la fa aturar, la parada on havies de fer el transbord no funciona per obres, i no coneixes la zona. Res és irreparable, però comences a endevinar una conspiració. Alguna cosa a l’ambient delata la teva baixada d’autoestima, i tothom se n’aprofita. Se’t colen en una cua al caixer i ja ni t’enfades, intueixes que si protestes allò empitjorarà. A la feina t’interpreten al revés, el que havies fet amb bona intenció se’t gira en contra. I ja saps que res anirà bé del tot, esperes que s’acabi el dia, no arrisques, no busques ni l’empat, et resignes a una derrota que no sigui humiliant. I tems que et costarà tornar a ser el que eres, i et desanima sentir-te tan feble i vulnerable, tan poca cosa, amb una confiança aparent que es descarrega ràpid com el mòbil. L’endemà, si el dia ja fa una altra cara, entens que d’aquí quatre dies te’n riuràs. Faries bé d’aprofitar-ho per recordar que hi ha gent que no té mals dies: té males vides. Que fa temps que signa una derrota mínima, fa anys que es percep expulsada, se li colen a totes les cues i li trepitgen els drets cada dia com a tu et van trepitjar la bufanda, i els que ho fan també tenen pressa, tanta que ni tan sols es disculpen.