La minoria sorollosa s’imposa al tren

SÓC AL TREN. Al meu darrere una noia es passa l’estona escrivint i rebent missatges de WhatsApp. Té el so activat al teclat, cosa que mai no he entès, i uns avisos sorollosos cada cop que li responen. En teoria t’han d’avisar si estàs distret, però si estàs asseguda mirant fixament el mòbil, i només et dediques a això, ¿cal que ens avisin a tots els del vagó cada vegada que algú et posa una emoticona riallera per compromís?

Al davant hi ha una dona gran que té una tablet, i hi mira vídeos dels seus néts. Pel volum, és evident que sordeja. Algú li hauria de dir que els altres no. Els nens són entranyables, el que li diuen és emocionant. Però queda clar que el missatge era per a ella. La prova és que no diuen mai: “I donem records a tots els del vagó, que ens estan escoltant”.

Em poso els auriculars ben alts. Allò que saps que no pot ser bo, perquè apuges el volum i te’ls entafores a les dues orelles. Però necessito desconnectar. No tinc sort. Un home manté una negociació comercial per telèfon i, com que no es posen d’acord, aixeca el to. Estic temptat de comprar-li el producte, perquè calli. Sobta que algú es pugui sentir tan legitimat a tenir una conversa privada a crits rodejat de persones que intenten pensar, llegir o dormir.

Som una trentena al vagó. Si tots féssim el mateix, seria sostenible? Ja no ho és ara, i són només una minoria sorollosa, quatre de trenta. Noto resignació en les altres víctimes, sóc l’únic que els va fent miradetes assassines. Sense èxit. La minoria sorollosa no només és egoista i insensible a la contaminació acústica que provoca, sinó que fan cara d’ofesos quan els vols fer evident que per allà on passen deixen un rastre insolidari, molest, desagradable.