I si parlem més de la veritat de les víctimes?

En el seu llibre imprescindible, Instrumental, el pianista James Rhodes fa un relat duríssim de com la música l’ha salvat de la bogeria, dels intents de suïcidi, i d’una vida marcada per les violacions del seu professor de boxa entre els sis i els deu anys. Té quaranta anys, fins als 31 no ho va dir a ningú. Per què?, li vaig preguntar. “Et converteixes en còmplice de l’abús, quan ets un nen i no en parles. No és ben bé culpabilitat, és vergonya, però quan davant d’altres persones dissimules, ja quedes atrapat”. És bàsic entendre aquesta tragèdia des de dins, que les víctimes n’escoltin d’altres i se sentin més empoderades, que els pares puguem substituir el dramatisme estèril per saber com ajudar a crear climes de confiança, com detectar conductes estranyes, com creure en els nens segons què diuen. Rhodes em va dir que els mitjans en el fons preferim el morbo dels culpables a la veritat íntima de les víctimes “perquè a la gent la incomoda parlar de violacions infantils mentre esmorza cereals”. I va afegir: “Per això a la premsa parleu dels responsables, de l’Església catòlica, de les escoles, però gairebé no parleu mai dels que hem patit l’abús infantil. I és molt més important la veu de les víctimes que no pas la dels culpables”.

En casos tan sensibles els mitjans tenim l’obligació de molestar el mínim i ajudar al màxim a la prevenció i comprensió. El morbo gratuït és banal i fa més grans les ferides. El respecte per les víctimes i una informació profunda i que aporti pistes per evitar nous casos i conscienciar-nos són essencials. A Spotlight es diu la frase clau. “Per educar criatures cal tota la ciutat, per silenciar casos greus també”. Una crida a l’acció responsable de tots per impedir més horrors.