El pitjor de la corrupció no és el 3%

Anem sabent casos i més casos. Això ha sigut sistèmic. I escandalitza que tanta gent es quedés el 3 o el 4 o el 5%, la comissió que fos. I és una aberració no aconseguir que ho tornin. Però el pitjor no són els diners que s’han quedat. Imagineu que s’haguessin embutxacat el 3% d’obres necessàries, ben fetes, ben vigilades. Serien lladres, però només hauríem perdut aquests diners. El que passa és que si uns polítics o uns partits viuen del 3% de comissió d’una obra, de sobte els interessa que sigui ben cara, justament el contrari del que ha de fer un gestor del diner públic. I un cop fa tractes corruptes amb empreses corruptes, tindrà menys força per exigir compliments de terminis o de pressupostos. T’interessa gastar, i fas obres faraòniques, exagerades, inflades de preu. Innecessàries. Aeroports on no hi ha vols, trens que no agafa ningú i una inversió descontrolada en grans projectes, grans contractes. I els que ostenten el poder es relacionen amb mala gent, i s’obliden de la bona gent. De la gent en general. Un sistema político-econòmic amb tants sobres amunt i avall no només és tràgic pels diners perduts, és que canvia les prioritats, i sovint enterra tots els diners. Si fos només l’escandalós 3%, rai. El 100% acaben sent diners llençats, si l’aeroport no té vols o la infraestructura no calia. I per acabar, i disculpeu-me que us acabi d’amargar el dissabte, imagineu que tots aquests diners, no els de les comissions, els d’algunes obres senceres, s’haguessin destinat a projectes necessaris, s’haguessin gestionat bé, s’haguessin evitat sobrecostos, i haguessin prioritzat la justícia social i l’activitat econòmica amb sentit, la que genera feina. On seríem?