La pitjor herència d’Ángel Acebes

TINC ASSOCIAT al ministre Ángel Acebes, un dels polítics més tòxics que recordo, el vici de fer un ús pervers i patètic de les eines de la lògica. Els seus sil·logismes eren una aberració intel·lectual i moral. Si tu et reuneixes amb algú, i aquest algú un dia es va veure amb ETA, tu ets ETA. Era un reduccionisme mental que irritava, propi d’algú sense cap altre recurs i sense cap escrúpol, com va demostrar amb el comportament indigne l’11-M. Tinc ganes d’oblidar-lo per sempre, però no puc, perquè ell deu voltar per alguna porta giratòria, però el pitjor de l’acebisme ha perdurat, per desgràcia.

Detecto acebisme en portades, i en declaracions de polítics de totes les formacions. Hi ha un reduccionisme, una urgència per ridiculitzar l’adversari, etiquetar-lo. Com que demanes el mateix que aquell, ets aquell. Com que em critiques i l’altre també em critica, ets l’altre. Com que no em dónes la raó, ets el meu enemic. Les campanyes per impedir pactes a l’estat espanyol es basen en arguments d’aquesta simplicitat. I cert sobiranisme té l’instint d’expulsar presumptes aliats a llarg termini volent-los col·locar en el bàndol contrari. La gent ja es va retratant sola, i el dia que s’hi fan la foto, endavant. Però cuidem els matisos: el món és massa complex per simplificar la política encara més.

Els practicants de l’acebisme ho justificaran per la necessitat de donar missatges clars i bla, bla, bla. No seré jo qui els digui que si fan el que feia Acebes són Acebes, perquè em contradiria de forma flagrant. Però els agrairia que es mirin al mirall, imaginin que s’assemblen a aquell home, i s’ho pensin dos cops abans d’imitar una aportació tan trista a la comunicació política.