27/01/2015

De què serveix anticipar riscos si no en fem cas?

2 min

HI HA UN FET que posa a prova el meu optimisme i el sotmet a dures proves d’estrès, i que no sé com hem d’arreglar. I és que el món disposa de pensament crític suficient per anticipar riscos, però no en sol fer cas fins que no és massa tard. És una evidència en el canvi climàtic, però també en fets concrets de política internacional. O en la globalització, el gran canvi que ha ofert les millors oportunitats i ha generat els grans problemes, com per exemple que algunes multinacionals s’escapen del procés més elementals per al sistema: pagar impostos. Esgarrifa saber la quantitat de material escrit amb anticipació en què s’alerta sobre tota mena de perills, i comprovar que es comença a assumir com a problema real -encara sense solució- quan les conseqüències ja són terribles. Quan ja ha passat. Hi ha un component psicològic penós, el d’una societat que es comporta com el nen que fa els deures no la nit abans sinó durant el pati anterior al lliurament. Hi ha també interessos evidents a menystenir aquests perills. I hi ha una cosa que m’alarma, que és que ens estem acostumant a viure en la cultura de l’emergència. Els grans organismes internacionals actuen tard i malament, perquè de fet actuar tard és sinònim de fer-ho malament. I com que ho saben, no ho fan ni tan sols amb convenciment. Com que em resisteixo a caure en el pessimisme concloc que hem d’escoltar molt més el pensament crític, li hem de fer cas, hem d’insistir que apagar els incendis d’avui ha de ser compatible amb prevenir els que vindran d’aquí deu, vint, trenta anys. La bona notícia és que hi ha prou coneixement a l’abast, la mala notícia és que calen accions molt més intel·ligents. I menys improvisació.

stats