El retorn del botó de l’optimisme

UNA COL·LEGA que aprecio moltíssim em deia, quan treballàvem junts, que tinc amagat un botó, el botó de l’optimisme. A vegades em venia a explicar un problema i em reclamava que el premés, i sovint funcionava. El mecanisme, elemental, consistia a buscar la part positiva d’aquell fet, a agrupar i llistar el que podien ser oportunitats o aprenentatges d’una situació complicada. Se’n reia, gairebé en feia caricatura, com un lector que fa poc discrepava del meu “optimisme congènit”. Però alguna vegada que ella veia que jo no era capaç de trobar-li la cara bona s’alarmava de debò: “Si ni tu trobes avui el botó de l’optimisme, és que estem fotuts”. Faig aquest preàmbul per confessar que en els últims dies buscava desesperadament el botó màgic per interpretar què estava passant al procés i no el trobava. Sense l’acord in extremis, i com s’està explicant, el botó s’havia agafat una excedència.

Ara que ha tornat, l’he premut. I diu el botó que haver estat tan a prop de l’abisme ha de servir per evitar nous errors tan garrafals. Diu que també la gent ha topat amb la duresa de la realitat, i deu haver entès el grau de dificultat i fragilitat del projecte. Diu que les ferides encara hi són, i que aquests mesos fins al 27-S, ben aprofitats, han de permetre arribar a les eleccions amb la moral recuperada. Diu que els que ja celebraven la discòrdia han quedat descol·locats una vegada més, que el desànim va per barris, i ara ha canviat de teulada. Diu que és millor no tenir accidents, però que tenir-ne un i sobreviure-hi és una oportunitat daurada per anticipar els propers quan vinguin revolts més perillosos. I diu que potser hem entès que l’acord no és una opció més, és l’única opció.