Poder i saber-te acomiadar abans de morir
UN DILEMA clàssic, quan juguem a imaginar que podem triar el nostre futur, és si preferim morir de cop, sense patir, sense adonar-nos-en, simplement no despertar-nos, o si preferim tenir temps per acomiadar-nos. I què faríem si ens quedessin unes setmanes de vida. És bastant indiferent la nostra tria imaginària, perquè acabem com acabem, no com voldríem. Però sí que hi ha gent que pot, que té l’oportunitat d’acomiadar-se, de tancar la seva vida amb temps, perquè una malaltia terminal li anuncia el desenllaç. Poder no és mai garantia de saber-ne, però hi ha qui pot, vol i a més en sap. És gent admirable pel coratge i la serenor. Aquest divendres publiquem un article commovedor, intel·ligent, i sincer en què el cèlebre neuròleg Oliver Sacks anuncia que li queda poc temps de vida i s’acomiada amb un agraïment. Fa nou anys ja va tenir un tumor a l’ull, i ara té metàstasi al fetge: “Em trobo cara a cara amb la mort. Depèn de mi escollir com viuré els mesos que em queden. He de viure de la manera més rica, profunda i productiva que pugui”.
El científic i escriptor fa seves les paraules del filòsof David Hume quan va saber que tenia una malaltia terminal. “Noto, de sobte, una clara concentració i perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M’he de concentrar en mi mateix, la meva feina i els meus amics”, afegeix. Les seves paraules són tot un testament vital, una lliçó de lucidesa: “He estimat i m’han estimat. M’han donat molt i he donat una mica a canvi. He llegit i viatjat i pensat i escrit. Per sobre de tot, he sigut un ésser conscient, un animal pensador, en aquest bonic planeta, i això per si sol ha sigut un enorme privilegi i una aventura”.
