Quan t’apassiona el que fas i t’estimes la gent

ALS 73 ANYS, Juan Tamariz ha ofert al Poliorama uns espectacles memorables. Quina vitalitat. Tatxan! Al final de la funció, o a l’entrevista que llegireu diumenge, admet que els seus mestres li van donar uns consells elementals per dedicar-se a la màgia. Un és que tinguis passió pel que fas. L’altre és que t’agradi la gent, que t’estimis el públic. Li vaig dir que en el fons ens vacil·la, als espectadors, i t’ho nega i te’l creus. Crida ben fort “Fuerte aplauso” amb un agraïment sincer cada vegada que acomiada un dels que ha fet pujar. Ell juga, i jugar implica certes bromes, però té la dèria que la gent en surti feliç, que oblidin els problemes, que recuperin l’esperança. El nen que porta a dins encomana unes ganes de viure que te’l creus quan diu que fins als 103 anys no pensa deixar els escenaris.

Acabo d’entrevistar una grandíssima pedagoga musical, Maria Dolors Bonal (per d’aquí dos diumenges), que em va dir una cosa idèntica. Que per ser un bon mestre de música t’ha d’apassionar la música i t’han d’apassionar els alumnes. I ja està. Sembla fàcil i tot.

Vet aquí el secret de la gent que ens transmet passions. Vaig estudiar filosofia perquè el meu profe de filo adorava ensenyar, adorava el pensament i es deixava la pell a les aules per convèncer els alumnes. Fixeu-vos com arriba a ser de determinant en el que fem trobar entusiastes no només d’una matèria, la que sigui, sinó de les persones. I com pot ser de terrible trobar-te tot el contrari. Els que ni fan ni deixen fer, els que estan tan mancats d’idees o coratge que detesten qui desafia el pessimisme i té la gosadia d’encomanar il·lusió. Com Tamariz quan s’emociona amb cada joc de cartes com si fos el primer cop. Fuerte aplauso, Juan.