Saber amb qui vas i triar quina lliçó t’afavoreix

GRÈCIA N’ÉS un clar exemple, però en tenim i en tindrem molts altres. Entre els mecanismes habituals de la societat político-mediàtica hi ha el d’haver de decidir sempre amb qui vas, prendre partit, també en temes internacionals, i el d’aprofitar cada cosa que passa a fora per extreure’n la lliçó que més et convé a tu. Em sorprèn la capacitat amb què extraiem conclusions de realitats desconegudes, ignorant les diferències quan convé o amplificant-les quan els paral·lelismes ens aixafen la conclusió. En el cas grec, que té i tindrà alguns girs, caldria anar guardant totes les frases per al dia que els seus autors se’n desdiguin o les vulguin girar del revés. Trobo lògic l’emmirallament en un país on passen coses que molta gent deia que mai podrien passar, i a mi em serveix per concloure que és un bon moment perquè passin coses que la gent diu que no passaran, però no tenen per què ser les mateixes. Hi ha unes constants: el desgast dels projectes de sempre, la desconfiança en el sistema i els que l’han alimentat, les ganes que hi hagi cares noves i la urgència per recuperar l’esperança. Tot això són oportunitats fantàstiques de regeneració i també escenaris ideals per a noves xerrameques. Com es resoldrà en cada país dependrà de qui sigui capaç de canalitzar frustracions i generar projectes que engresquin. Però estem tan immersos a la societat mercantil, a la de vendre, que sovint analitzem qui serà capaç de crear el discurs. I el que convé mirar és la solidesa. Que respongui a les inquietuds de la gent i pugui satisfer les seves expectatives. Aquest és el repte: projectes convincents, possibles, treballats, que guanyin eleccions però aspirin a ser guanyadors a la vida real.