Com ho pots veure blau i negre si és blanc i daurat?

En parlem perquè s’ha convertit en fenomen viral, perquè és divertit, però sobretot perquè ens fa dubtar de nosaltres mateixos, dels nostres sentits. Com pot ser que en aquesta foto un vestit que és blanc i daurat, clarament blanc i daurat, tu el vegis blau i negre? Hi ha una explicació, esclar, i un cop n’has trobat uns quants que el veuen com tu i uns quants que no ja ho pots assumir. Ja coneixes altres il·lusions òptiques, i tot plegat et recorda que el que pensem que sabem no deixa de ser una convenció. Posem paraules al que veiem i fem veure que allò és el que diem que és. Ensenyem als nostres fills les nostres paraules, i els formategem el món en el nostre marc mental. Perquè els vocabularis no són innocents, són maneres de raonar i d’enraonar. Que el del teu costat vegi clarament una cosa i tu una altra a la mateixa foto, encara que només parlem de colors diferents, és una lliçó de relativisme extraordinària. És molt més que un entreteniment de divendres a la tarda. Et fa dubtar de les teves certeses, et confirma que tot depèn de la mirada. I si en tens ganes, et convenç de la importància de compartir visions diferents per enriquir la gamma. No només la cromàtica. Et fa dubtar de si quan demanem que els altres s’integrin no els estem demanant que ho vegin amb els nostres ulls, i això no sempre és possible, uns cervells processen la informació d’una manera i uns altres d’una altra. I la convivència deu ser més complexa, més enriquidora si ets capaç de ser prou humil per entendre que la teva visió no és la veritat, que n’hi ha més, de visions. I un cop assumit que els altres ho veuen diferent, és bo parlar-ne, de com ho veuen. Intercanviar mirades.