Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

La solitud que ens acompanya

Vivim com somiem: sols. La frase és de l’escriptor Joseph Conrad. No seré jo qui la discuteixi, però el que segur que fem sols és néixer i morir. I, en vida, la solitud no és necessàriament una mala companyia

Un home tan sol que la vida interior l’eludia fins i tot a ell

Vivim com somiem: sols. La frase és de l’escriptor Joseph Conrad. No seré jo qui la discuteixi, però el que segur que fem sols és néixer i morir. I, en vida, la solitud no és necessàriament una mala companyia. Estar sol sense sentir-se’n pot tenir més de luxe que de càstig. L’escriptor i filòsof Henry David Thoreau deia que no havia trobat cap companya tan sociable com la solitud.

“M’adono que és impossible entrar en la solitud d’un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin. Un home pot dir: tinc fred. O bé pot no dir res i el veurem tremolar. En tots dos casos, sabrem que té fred. Però, ¿i l’home que no diu res i no tremola?”

Són reflexions de Paul Auster a La invenció de la solitud (Edicions 62, traducció de Marc Rubió), el llibre que va començar a escriure arran de la mort sobtada del seu pare, un matí de gener del 1979. Era, el senyor Auster, un home solitari “no en el sentit de Thoreau, que s’exiliava en si mateix per descobrir qui era; no en el sentit de Jonàs, que prega per salvar-se al ventre de la balena”. Solitari en el sentit d’evitar veure’s a ell mateix: “Era com si la seva vida interior l’eludís fins i tot a ell”. Un home sense vicis ni apetències: “Tenies la sensació que era inalterable, que no necessitava res del que el món li podia oferir”.

Quan les paraules es resisteixen i l’atzar entra en joc

Un cop orfe de pare, Paul Auster es va proposar de retratar en paraules aquell home invisible. “La meva necessitat d’escriure era tan gran que em pensava que la història s’escriuria tota sola”. Però no. Li costa. El pensament se li desvia. S’ofega. I ens diu: “No havia estat mai tan conscient de l’escissió entre pensar i escriure. Els últims dies, de fet, he començat a creure que la història que intento explicar d’alguna manera és incompatible amb el llenguatge, que les paraules, com més m’acosto a dir una cosa important, més se’m resisteixen, i que quan arribi el moment de dir la cosa important de veritat (suposant que existeixi), no seré capaç de dir-la”.

El més sorprenent d’aquest retrat del pare mort no és que finalment Paul Auster aconseguís trobar les paraules (això era del tot probable, vist des de fora) sinó que un novel·lista com ell tingui una història tan potent a l’arbre genealògic: resulta que el pare del pare d’en Paul va ser assassinat per la seva dona, és a dir, per la mare del pare d’en Paul. “La meva àvia va matar el meu avi. El 23 de gener de 1919, exactament seixanta anys abans que morís el meu pare, la seva mare va disparar i va matar el seu pare a la cuina de la casa de Fremont Avenue de Kenosha, Wisconsin”. I ell, l’escriptor, se’n va assabentar molts anys després gràcies -a què, si no?- a la intervenció novel·lesca de l’atzar.

La gran diferència entre la vida inventada i la real

A la segona part de La invenció de la solitud, titulada El Llibre de la Memòria, el de Brooklyn fa una distinció essencial entre la literatura i la vida: “En una obra de ficció, se suposa que hi ha una ment conscient darrere de les paraules de cada pàgina. Davant dels esdeveniments del que s’anomena món real, un no suposa res. La història inventada consisteix bàsicament en significats, mentre que la història dels fets reals està desproveïda de tot significat més enllà dels fets en si”.

Dit d’una altra manera: a la ficció les coses passen per algun motiu interpretable. A la realitat, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne el sentit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT