04/08/2015

L’actor porno

3 min
L’actor porno

La majoria de gent té tendència a relacionar Sant Boi amb el sanatori mental. Té la seva lògica. Però jo relaciono Sant Boi amb un santboià il·lustre del qual no se’m fa gens difícil parlar. L’any 1988, o potser era el 89, vaig aconseguir una feina de monitor d’estiu a Anglaterra. Juntament amb una altra monitora, que era argentina, la missió era emportar-nos una quarantena de nois i noies de diverses localitats catalanes i tenir-ne cura. Quatre setmanes d’autèntic estrès. Ho organitzava una família de Callús, els Santasusana, que cada estiu mobilitzava famílies i amics per aprendre anglès a Poole, una ciutat costera a pocs quilòmetres de Bournemouth. Estava tot molt ben organitzat i he de dir, en honor seu, que amb els anys la majoria d’aquells nois i noies parlen un anglès perfecte.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ho puc testificar. Sense anar més lluny, la meva germana, Alba, tres anys més petita que un servidor, que també formava part del grup, va estudiar filologia anglesa i, a part de traductora, es guanya la vida com a professora d’anglès. En el grup d’aquell estiu hi havia gent valuosa. Recordo la Raquel Garcia Ulldemolins, de Sant Boi, que també va estudiar filologia i que, a part de ninotaire i dibuixant, es va convertir igualment en traductora, de diverses llengües. Un altre personatge interessant era el seu cosí, el Toni Garcia Ribas, també santboià, així com un altre nen, el Jaume Sanllorente, barceloní, que seria fundador de l’ONG Sonrisas de Bombai.

El Toni i el Jaume eren els més petits. El Toni devia tenir 13 anys i el Jaume uns 12. Allò era un problema. Eren realment petitons, i jo tenia l’encàrrec de no perdre’ls de vista ni un instant. En el cas del Toni Garcia, l’assumpte era més delicat. Era un nen mogudíssim, no parava mai: un cul inquiet. Se m’escapava. Des de la primera trobada a l’aeroport de Barcelona vaig notar que tenia certa tendència a ficar-se en embolics, així que vaig procurar que no se separés del meu costat. Anàvem a tot arreu junts. El Toni tenia una energia inesgotable; no podies abaixar la guàrdia. Era allò que se’n diu problemàtic. En els informes em venia catalogat així. Per contra, era afectuós, amb una gran personalitat, extraordinàriament simpàtic i obert. Se’t ficava a la butxaca. També era allò que se’n diu un bon nano. Un cop a Poole, la gent repartida en famílies i les classes d’anglès en marxa, tot va anar com una seda. Es va crear un efecte grup que no he tornat a veure mai més. Per a molts va ser l’estiu de la seva vida. Quan acabàvem les activitats, tornàvem junts en autobús cap a la urbanització que ens acollia, Canford Heath, i fins tot quedàvem havent sopat. Ens estiràvem enmig d’un parc i xerràvem. El grup es feia càrrec dels més petits, els protegia. El Toni, que jugava a rugbi a la Santboiana, era com un d’aquells cadells de lleó que no paren. Gràcies a la seva insistència, una nit vam aconseguir entrar tots a un pub. El Toni ens va fer de relacions públiques. Va convèncer l’amo del local; encara no sé com s’ho va fer. Aquell marrec de 13 anys hiperactiu, xampurrejant l’anglès que li ensenyàvem al matí...

Me’n vaig recordar, i molt, quan al cap d’uns quants anys em vaig trobar mirant una pel·li porno amb una amiga. Si ho expliquem tot ho expliquem tot i sense manies. La pel·li estava força bé: juraria que era Private gladiator, però de sobte vaig fer un crit: “Jo aquest paio el conec!” Vam buscar els crèdits: era el Toni! Es feia dir Toni Ribas i era actor porno. A més, s’havia convertit en director de cine. A mitjans dels noranta, el Toni havia anat a espetegar a la sala Bagdad de Barcelona. Havia causat furor. La resta és història. I quina història! És per això que, per a mi, Sant Boi és la carrera en la indústria del porno d’un dels seus fills il·lustres, que es diu Toni Ribas i que, entre altres coses, amb tot l’orgull puc dir que parla un anglès perfecte, amb accent de Poole.

stats