OPINIÓ
Opinió 20/06/2017

Amor al poble

Guillem Frontera
2 min

Als pobles petits hi ha moltes feines i feinetes en les quals no pensa ningú a l’hora d’elaborar els pressupostos. O això és el que passa al meu poble, on qualsevol avaria –electricitat, llanterneria, etc.– comportaria un problema quasi irresoluble: si no fos que hi ha una persona de bon cor i de bon cap que sempre està en disposició d’ajudar els altres. Es tracta –i amb el nom hi vagi l’homenatge– d’en Xisco Palou, que sap substituir l’antena de tv, desembossar una canonada, netejar bugies o posar en marxa un motocultor que s’havia encallat capriciosament en la inactivitat. És una d’aquestes persones amb les quals podeu comptar sempre, perquè té un sentit de la solidaritat derivat del de l’amistat més sincera. En el seu tracte laboral, només presenta un problema: les dificultats vagues que obstinadament us posa a l’hora de pagar-li per la seva feina. Ell sempre troba que no ha fet res pel que se l’hagi de retribuir, encara que en la solució del problema hi hagi esmerçat un o dos jornals.

Però aquesta funció, al cap i a la fi, recau en l’àmbit particular. Això, tenint el mèrit que té, seria poca cosa comparat amb la dedicació pacient i eficaç als assumptes de caire general, públic. El seu amor al poble es manifesta sempre seguit, posant els papers ornamentals i l’enllumenat per les festes o documentant les activitats socials, que, sense la seva càmera, ja s’haurien esborrat de la memòria de la gent. Ara no fa gaire, per exemple, va tornar a fer funcionar el rellotge del campanar, que ell percebia com un desig compartit per la gent. (No li ha donat les gràcies ningú, però sempre hi ha algú disposat a retreure-li que el rellotge s’ha avançat un minut o va un minut i mig enrere.)

En Xisco Palou es perd per no tenir mai un no. Resol multitud de petites coses sense les quals el poble hauria perdut una mica d’alegria i sentiment de poble ja fa molt de temps. És una persona imprescindible perquè tot rodi llatí, i ha fet tant de bé que n’hi ha que cobsideren la seva feina com una obligació misteriosament heretada. M’agradaria que aquesta bona disposició, aquest amor al poble fossin reconeguts d’alguna manera (un carrer amb el seu nom, per exemple), perquè li devem més a ell que a molts d’altres que figuren al plànol del poble. Aquestes vides no han de desembocar en l’anonimat ni en l’oblit.

stats