OPINIÓ
Opinió 13/02/2016

Cap a la cova

2 min

No, els va dir el neuròleg, no apareix cap indici d’alzhèimer, poden estar ben tranquils. Ni n’Amador ni la seva dona, n’Alícia, volgueren repetir la pregunta: idò? L’havien feta ja massa vegades i els metges encarregaven sotmetre mestre Pep, pare de n’Amador, a nous exàmens neurològics, psiquiàtrics i psicològics, que finalment no explicaven per què el pacient, vuitanta-dos anys, fortalesa física de roca, memòria ben esmolada, havia deixat de parlar i sempre que podia –en no sentir-se vigilat– prenia camí cap al puig de sa Forca i feia el seu jaç dins una cova sense nom.

Feia dos anys que n’Amador i n’Alícia aconseguiren dur-lo amb ells a la ciutat. Abans vivia al poble, a la casa de sempre, ca seva. Ell sempre deia que, amb tots els seus espais, els racons, els enfonyalls, la cisterna, el corral de les gallines, l’hort... podria continuar habitant ca seva encara que perdés la vista. Pensava que fins i tot es podria manejar a la cuina, ho sabia cert perquè havia provat de fer una truita a les fosques. Mai no hauria pensat que aquesta prova, contada al fill i la nora, pogués tenir conseqüències tan funestes, perquè va ser a partir d’aquest episodi que ells començaren a pensar que alguna cosa li fallava al cap i que, malgrat estar bé físicament, a la seva edat ja no era aconsellable deixar-lo sol.

La vehemència amb què n’Alícia defensà acollir el sogre a la ciutat va sorprendre n’Amador, però no hi donà més voltes, perquè el seu pensament no podia encloure les suspicàcies de la seva dona: i si el vell perdia el cap i corregia el testament? Res no podria fer pensar al notari que, amb tanta salut com duia escrita al front i als ossos, s’hagués tornat boig.

Mestre Pep es va resistir durant uns mesos. El fill, per la seva banda, guanyava voluntats de parents, del capellà i fins i tot del metge del poble perquè la proposta arribés al seu pare com fruit d’un dictamen col·lectiu i, per tant, favorable i ple de raó. Ell acotà el cap. Va entendre que els altres ja no donaven cap valor a les seves paraules.

Hi havia més d’una hora caminant a bon pas. Sortia de la ciutat pel nord-oest, travessava les noves urbanitzacions ja suburbialitzades, i quan la pujada topava amb l’espadat, s’obria la cova que li donava pas a les entranyes de la Terra.

stats