Javier Mascherano se sent decebut pel que considera una manca de suport del FC Barcelona en els seus problemes amb Hisenda. El futbolista devia esperar que l’entitat es posàs al seu costat, o que es fes càrrec de la seva defensa, o... Qui sap el que esperava Mascherano. En tot cas, veure’l en aquesta situació fa una mica de cosa als seguidors del club. Mascherano venia de la premier, on s’havia distingit per afegir, al seu bon joc, una agressivitat quasi extrema que el Barça li va haver de polir. El Barça no volia equivalents de Pepe, Arbeloa i un discret etcètera al qual Mourinho va fer ingressar alguns jugadors que havien estat persones civilitzades. Així que Mascherano es va adaptar al civisme del Barça i ho va fer bastant bé. D’altra banda, és un jugador que sap què és el futbol dins i fora del camp, tal vegada perquè la seva capacitat de raciocini depassa les còmodes barreres de l’'Així és el futbol'.
Sap greu que un home exemplar en tants d’aspectes hagi volgut estafar els seus conciutadans escatimant informació a Hisenda. M’hauria agradat més que, posats a donar mals exemples, hagués estat el mata-setzes Ronaldo el centre de tanta cobdícia embastardida. Però no, ha estat Mascherano. De la mateixa manera que ara és Lionel Messi el protagonista d’un milionari afer d’estafes i/o evasions, moguts els seus assessors per la rapacitat insadollable de qui com més té, com la mar, més brama.
També seria el cas de Neymar: el Barça hauria de mirar-s’hi una mica, si no vol acabar sent la cova d’Alí Babà. En tot cas, parlam d’actituds marcades per la corrupció o per actuacions que hi són associables. Els futbolistes, sembla, gaudeixen d’un estatus que els protegeix del menyspreu social que, almenys oficialment, sentim pels corruptes.
Els jutges ens diran si són delinqüents o no, però abans que tècnicament ens els defineixin, el que ja sabem és que no són ciutadans exemplars. I és una llàstima. Potser l’únic que se’ls ha d’agrair és que projecten una lluminària insuportable damunt la ficció sentimental dels valors, aquest fètid discurs que arriba al seu grau màxim de putrefacció quan l’empra el Reial Madrid i quan la batlessa Carmena el fa seu i de la ciutat en l’acte de recepció als guanyadors de l’onzena. Però, en fi, que uns altres vagin més bruts no ens eximeix d’aplicar-nos les normes elementals d’higiene.
